Toros

No es comprèn com hi ha qui vol prohibir les curses de braus i encara menys que ho facin en nom dels toros. És la tauromàquia la que dona sentit a les seves vides i és a través d’aquest art ancestral que aquests mascles bovins han aconseguit, generació rere generació, sortir de l’anonimat i guanyar-se la reputació de braus. A diferència de nosaltres, els humans, als toros de lídia no els espanta la incertesa de saber com viuran, quan i com moriran. Des que neixen saben que, mentre visquin, no els faltarà mai el grapat d’alfals, i que quan els arribi l’hora final, els hi acompanyarà una multitud i els passos-dobles de la banda municipal taurina. En el darrer moment, a més, als toros els queda encara l’oportunitat d’enfrontar-se cara a cara amb la mort, i fins i tot tindran la possibilitat, si són prou braus i audaços, d’avançar-se al matador i engegar-lo ells abans a l’altre barri. Qui hagi presenciat una corrida haurà comprovat que al toro no se’l maltracta ni tortura. Torero i toro juguen, només començar la festa, al conegut joc del mocador, que el primer atansa als morros de l’animal per provocar-ne l’envestida. Quan el toro es cansa, i per tal d’animar-lo, entre el picador i el banderiller li estimulen el cos amb la inserció lenta i repetida d’unes agulles molt fines. Allò que supura de les ferides no és sang, sinó la salivera del plaer. Un plaer que creix a mesura que el públic entra en èxtasi i ressonen les trompetes del judici final. És aleshores quan, a ple sol, els lluentons del torero espurnegen als ulls entelats de l’animal, ben cregut que l’espasa que és a punt de rematar-lo en realitat l’empunya un àngel de la guarda baixat del cel expressament. No tothom té l’honor de poder lliurar el seu cos, bé sigui en qualitat d’heroi o bé de màrtir, al patrimoni cultural immaterial del seu país.