Opinió | PEDRA SECA

El cub d’acer

Mentre emergeix l’octaedre de vuit arestes, al costat resisteix una fàbrica tèxtil aturada amb l’aparença pròpia dels anys 20 del segle passat

En un punt concret del Bages, al costat d’un poble pedani (Cabrianes), està emergint un enorme objecte de metall. És una estructura tubular gegantina, freda i hegemònica. La van cobrint amb una pell de ferro galvanitzat, és visible a molts quilòmetres a la rodona i des dels quatre punts cardinals. És a tocar de la fàbrica tèxtil (tancada fa anys) de Can Berenguer. Impossible no fixar-s’hi passant per la C-16.

Imaginatiu de mena, he evocat la famosíssima escena de 2001 de Stanley Kubrik. La d’uns simis sorpresos envoltant un monòlit rectangular (metàl·lic o petri, no queda clar) plantat a terra i al mig d’un paisatge devastat, d’aparença marciana. No hi ha cap altre signe de vida llevat d’uns éssers mutants entre un ximpanzé i un goril·la. És xocant i sembla un dilema.

No hi ha misteri. Estan edificant uns magatzems pel grup de confecció més important del món. Tal objecte serà un centre logístic ultramodern, robotitzat i segur governat per IA (Intel·ligència Artificial). Pels «zurdos», tal com qualifica Javier Milei als d’esquerres, hi haurà poc a rascar. Un centre de distribució així funciona sense personal. I tal cosa és la forma directa per tal que la inversió d’uns forasters deixi algun valor al lloc a on s’ubica. Sense la força laboral tot queda diluït en poc.

L’activat intensiva en la distribució actual necessita grans alçàries per poder apilar gènere i moure’l amb la màxima eficàcia. Contraposa amb la indústria productiva, la qual requereix naus allargades per avançar en línia i si és possible en cadena. La fàbrica de la SEAT a Martorell en seria un exemple clar. Hem passat de les quadres claustrofòbiques i plenes de columnes de les tèxtils dels nostres pares o avis, presents a cada poble, a les instal·lacions diàfanes a on es mouen enginys i automatismes digitalitzats.

La zona en qüestió és ben distòpica. Mentre emergeix l’octaedre de vuit arestes, al costat resisteix una fàbrica tèxtil aturada amb l’aparença pròpia dels anys 20 del segle passat. Fou la localització per a una sèrie «vintage» de TV3. I al davant, les dues muntanyes de sal. Una a peu d’autovia i la megamajúscula dominant l’entorn de mitja comarca.

L’edifici tradicional de totxos vermells a on es teixia i es donava ocupació a centenars de persones no pot ser modificat. Qualsevol treball de millora compta amb l’oposició de totes les regulacions. Les àrees industrials plenes de petites i mitjanes empreses tenen limitacions d’alçària o de creixement. Els requisits són absurds i frustrants. Alguns potser justificats... si són per tothom. Sembla clar que la mida importa. O sigui, la llei del més fort no s’atura davant dels mortals normals. Els potents poden canviar el paisatge de tothom. Quin paisatge? n