Opinió | A BORD DEL BEAGLE

La pàtria per on us càpiga

«És Grècia qui em demana que t’immoli», declama, compungit, Agamèmnom, captiu de la tria entre salvar la vida de la seva filla o el destí de la pàtria. Àrtemis, germana d’Apol·lo i deesa de la cacera, dels animals i de la natura verge, col·lèrica, reclama el sacrifici de la jove per empènyer a favor dels vaixells de les ciutats-estat que intenten en va conquerir Troia. Dur a bon port l’afany dels aqueus per venjar l’afrenta del rapte d’Helena i saquejar la ciutat de Príam i Paris o salvar la noia, heus açí el dilema. La veu de Pere Arquillué es va alçar imponent i colpidora a la sala Fabià Puigserver del Teatre Lliure en la recent posada en escena de la versió d’Ifigènia dirigida per Alícia Gorina i va instal·lar en l’enorme espai buit una de les grans qüestions de tots els temps, la dialèctica entre la vida individual i el be col·lectiu. Una tensió maniquea que podem abordar des de les convulsions del present.

David Grossman, escriptor nascut a Jerusalem, va perdre un fill en combat l’agost del 2006 però el dolor no l’ha fet abdicar del pacifisme. En un text publicat tres dies després dels crims de Hamás del passat mes d’octubre, i que ara ens ofereix Edicions 62 en un volum d’assaigs titulat El preu que paguem, l’autor de Tota una vida es pregunta «Què serem quan ressorgim de les cendres?». No és res nou perquè la humanitat, malgrat tot, continua dempeus després de tants segles d’horror, però afligeix profundament constatar el cost en vides humanes que són sacrificades en nom de la pàtria. Guerres que neixen de l’interès i la megalomania, de l’odi tribal, de la creença en un déu superior, de la incapacitat de la paraula per dirimir els conflictes.

A Ucraïna sumen milers els nois morts en nom de la gran Rússia: el missatge ès diàfan, la teva vida no val tan com l’honor i la glòria de la pàtria. Els grecs encara continuen ancorats prop de la platja esperant el caprici, ahir d’una deesa, avui de criminals que decideixen sobre la vida aliena. I, sí, Ifigènia assumeix que s’ha d’immolar per treure Grècia de l’atzucac; també hi ha joves enardits que lliuren el seu cos a l’altar de la pàtria. És trist adonar-se que allà on haurien de regnar els valors de la fraternitat, la solidaritat, el coneixement compartit i el benestar universal es continua regant la llavor de la violència. Ahir Ifigènia, avui Gaza. La humanitat trontolla sobre el tall de l’espasa i en qualsevol moment algú donarà el mal pas definitiu.n