Opinió | TOT PER FER

Estranys que no ho són tant

Aturar algú pel carrer i demanar-li alguna cosa. Qualsevol cosa. L’hora, una adreça, diners per a l’autobús. I creure-t’ho, o no. Aturar algú pel carrer i fer-li una foto. Demanar-li si ho vol. Que digui que sí i que s’hi posi bé. Que digui que no, que es molesti per la proposta i que marxi. En té tot el dret, per descomptat. Una foto és també un tros de la teva vida, un moment que regales. Un instant insignificant que pel fet de captar-lo el transformes. L’enquadres, el treus del context, l’eleves a obra d’art. S’hi veuen els teus cabells, on ets, la roba que duus, com et sents, amb qui estàs, a quin món pertanys. Ens fem fotos per recordar però no les recordarem totes. En algunes, ens hi posem i somriem amb ganes. D’altres són forçades o fruit d’una sessió professional. Les millors són les que et fan quan tu no les busques. Et troben, et miren i et veuen com ets. Caçada. Atrapada. Transparent.

Que difícil és deixar-se retratar quan no t’agrades. La imatge capturada sempre conté una aura de misteri i molta veritat. N’hi haurà una que serà l’última –en vida– o la darrera abans d’aquell fet que ho canviarà tot. Que t’atropellin, que caiguis per una escala, que et toqui la loteria, que et deixi algú que estimes. Hi ha fotos que sempre que les miro sona música. Llegeixo que el fotògraf italià Bennet Pimpinella atura desconeguts pel carrer i els demana si els pot tocar la cara mentre els retrata. No els hi demana res, ni qui són ni com es diuen. És un trobada de tres minuts, el temps suficient per intentar convèncer-los, per disparar la foto, per fer-los una abraçada i per acomiadar-se per sempre. El resultat d’aquest moment d’intimitat passatgera és sorprenent i inquietant, alhora. Una cara en primer pla, la identitat d’una persona, allò que més la identifica –els ulls, el nas, la boca– creuada per la ma d’un estrany que apareix al mig de la imatge.

De petit sempre et diuen que no parlis amb desconeguts, però hi fem irremeiablement. Les persones de la nostra vida van ser un dia estranys i ho haurien continuant sent si no hi haguéssim confiat. Hi ha connexions buscades i, d’altres, que broten espontàniament. Et topes amb algú i sents que li podries explicar tots els teus secrets. Aparco el cotxe i baixo alhora que el conductor del meu costat. Procuro no obrir del tot la porta per no xocar amb la seva. La proximitat em porta a parlar-l’hi. Li dic bon dia. Es gira i se sorprèn com si li hagués dit que era a punt d’esclatar una bomba. Dos desconeguts envoltats de fotografies penjades als fanals, cartells electorals amb lemes i rostres. Segur que algú els votarà només per la cara que fan.

Estranys que no ho són tant

Estranys que no ho són tant / XAVIER SERRANO