Opinió | EL CROQUIS

Història, política i clima

Tot i que la ressenya d’esdeveniments històrics no sigui habitual en aquests comentaris setmanals, val la pena de fer alguna excepció quan es tracta d’efemèrides que recorden fets que han tingut una importància notable per la seva influència posterior. És el cas de l’anomenat «desembarcament de Normandia·, que va començar el 6 de juny de 1.944, aquests dies ha fet 80 anys. La transcendència d’aquella operació militar, dirigida pel general Dwigt D. Eisenhower, va ser fonamental per aconseguir demostrar que el poder de Hitler, que en aquell moment dominada per la força de les armes una bona part d’Europa, podia ser vençut. De fet, les tropes aliades, bàsicament angleses i americanes, després d’aquell desembarcament que no va ser gens fàcil, ja no van parar d’avançar cap a Berlín, que alhora estava amenaçat també des de l’est per les tropes russes. I abans d’un any, a l’abril de 1945, el règim de Hitler s’ensorrava definitivament. Entre el 2024 i el 2025, segur que s’aniran recordant aquest fets que van passar ja fa 80 anys i que van posar punt i final al conflicte bèl·lic més gran que s’ha viscut a Europa.

Mentrestant, la política catalana viu moments de notable desorientació. Quines conseqüències concretes tindrà l’aplicació de la llei d’amnistia, a partir del moment que sigui vigent? Com afectarà a Carles Puigdemont i a tots els altres exiliats? L’amnistia s’aplicarà també als inculpats de malversació per haver dedicat recursos econòmics al referèndum de 2017? I al marge d’aquestes qüestions, caldria saber si s’han iniciat i, si és el cas, com estan les negociacions per formar la mesa i la presidència del nou parlament català. I, especialment, si es va avançant simultàniament respecte de qui serà el nou president de la Generalitat. I també si es va endavant d’alguna manera de cara a l’objectiu de millorar o fins i tot d’estrènyer i consolidar plantejaments unitaris entre Junts i ERC, com a mínim per fer conjuntament el camí, evidentment dificultós, de la independència. O si, al contrari, seguiran havent-hi les renyines i els enfrontaments habituals com fins ara. En resum, l’interrogant és: ERC i Junts mantenen converses sobre aquests temes o bé ja compten que caldrà convocar noves eleccions?

Canviant de tema radicalment cal constatar que diverses institucions dedicades a l’estudi de l’evolució del clima mundial tornen a llençar alarmes respecte de la realitat del canvi climàtic, assegurant que ja s’està superant l’augment d’1,5 graus per sobre del que era la mitjana de l’època preindustrial. En principi podria semblar poca diferència però els especialistes tenen una opinió del tot contrària. I asseguren que les anomalies climàtiques que tothom ha pogut constatar –com les sequeres prolongades, per exemple– són senyals evidents que s’està modificant el clima de manera creixent. Els especialistes esmentats reconeixen que s’estan fent passos en la direcció correcta i que els objectius que s’havien marcat en alguns països per als propers anys és molt possible que s’aconsegueixin. Però no és així a tot arreu i encara no n’hi ha prou. A nivell mundial s’ha d’avançar molt més i aquesta és una responsabilitat directa dels dirigents polítics i econòmics. Però simultàniament també de tothom, perquè seguir contaminant és deixar una herència nefasta a les generacions futures.