Opinió | TRIBUNA

Innovació

Fa temps, el catedràtic Joan Subirats, després ministre, entre altres autors, descrivia com, amb especial atenció a la disrupció digital, la construcció del nou pacte social demana «innovació social i governança global». Una innovació social que apunta directament al món local, als barris i a les comunitats reduïdes i, per tant, a la crisi de la ciutadania.

Doncs bé, a més de laboratoris tecnològics comencen a haver-hi també, laboratoris d’innovació social amb el propòsit de resoldre problemes concrets i de reconstruir l’àgora. Com deia el sociòleg Zygmunt Bauman. «En les societats actuals falta l’àgora, aquest espai intermedi entre el públic i el privat que és el lloc natural de la política. El seu defecte deriva en la privatització i despolitització del discurs del bé comú.»

Aquestes iniciatives tenen un component d’innovació social que opera amb una lògica bottom up, de baix cap amunt, en què l’entorn físic concret juga un paper important. Reconstruir l’àgora en barris i ciutats mitjançant articulacions innovadores seria de vegades un objectiu més que raonable. Les agendes 2030 i les noves agendes urbanes, per al món professional i per a les ciutats, són una gran oportunitat per a articular una relació de col·laboració. I el fet professional, la seva identitat i la seva història, pot fer aportacions decisives, tenint en compte que la nova situació exigirà que les professions prenguin com deure propi servir a l’interès públic i al bé comú amb més serietat del que han fet fins ara.

Sovint el projecte està en el mètode. Un referent i primera metodologia la va proposar l’arquitecta Itziar González amb l’anomenat «Parlament ciutadà», una instància participativa oberta a ciutadans actius i reivindicatius. El parlament vol aglutinar, ordenar i reunir propostes de canvi, des de l’arxiconeguda Plataforma dels Afectats per la Hipoteca, als barris enfadats o a un grup de col·legis professionals disposats a fer servir la seva infraestructura o també a persones que potser no pertanyen a cap grup.

Però si parlem d’innovació, una metodologia i experiència innovadora s’està desenvolupant a Sallent i a la conca minera bagenca amb l’objectiu de generar coneixement i futurs alternatius, complementaris o il·lusionants a una activitat minera que ha transformat radicalment els nostres paisatges i que ha generat dilemes i conflictes. Per sortir del «cul-de-sac», la metodologia és el «Seminari Cívic Participatiu Obert» amb freqüència bimensual o trimestral i sempre amb presència institucional municipal -alcalde- i sempre amb un ponent molt qualificat que genera diàleg. Després de tres anys (més la pandèmia), dos equips de govern i disset seminaris s’està passant de la descripció i el coneixement dels problemes, a agrupar-los com a possible visió de futur. No és només societat civil, ja que la presència municipal li confereix el caràcter d’àgora. Com sempre, el més difícil i laboriós és conèixer per descriure. Perquè «descriure ja és proposar».

Finalment, la il·lusió resultarà decisiva per què «les coses que es fan amb il·lusió, solen sortir bé». n