Opinió | PEDRA SECA

De llops i altres feres

Sortir a la muntanya i creuar-se amb una bèstia salvatge és un fet cada dia més probable. La fauna feréstega és aquí però fuig dels humans. Sempre?

Als boscos locals m’he trobat cérvols adults solitaris, cabirols en grup, famílies de senglars a la carrera i dotze voltors menjant-se un carnús. Els urbanites integrals es sorprendran però son trobades quotidianes. Una passejada matinera pot ser suficient per un encontre amb alguna criatura de mida considerable. Jo acredito fins i tot la visió d’un gall fer fugisser, just un instant, amb la cua de ventall i les pestanyes vermelles.

Consigno un altre contacte sorprenent: hi he vist una lleona. Vivia (va morir fa uns anys) a una masia en el límit entre el Berguedà i el Solsonès. Caminava pel bosc acompanyada del seu tenidor. Només recordar-ho se’m tornen a posar drets els pels del clatell tot i el «tranquil, no és perillosa» de l’acompanyant. Era una fera adoptada després d’una intervenció del Mossos en un circ d’animals mal cuidats.

Dels grans pobladors dels nostres boscos em queda per veure l’os i el llop. M’agradaria. La curiositat va matar el gat però va morir més savi. L’os va ser reimplantat per alguna de les «Generalitats» governants d’aquests anys. S’han fet amb el lloc progressivament mentre perden la por als humans. Picats per la curiositat o per l’accés fàcil a l’aliment. Els cabirols o les llebres costen de caçar mentre a un estable d’ovelles ho tenen ben fàcil per angoixa del ramader afectat.

Els ossos encara no son a les comarques centrals però el llop hi és de fa temps. Un es va detectar al Moianès i el mateix o un altre recentment a Osona. Un més s’ha vist a la zona del Port del Compte. Acudeixen a les granges decidits a caçar per menjar. Si els afectats poden demostrar que ha estat obra d’un dels dos, reben una compensació de l’administració. A mesura que vagin creixent en població i reduint la seva esquivesa cap als humans ens encaminarem a moltes més trobades i més bestiar escorxat als estables.

Els temps «moderns» actuals porten a situacions irresolubles. Generacions anteriors no tenien cap mena de contemplació amb els animals lliures. Els mataven fins a l’extermini. La mala relació entre la vida a les masies i la reputació de llops i ossos els va fer desaparèixer dels prats. Han tornat a una part del mon que potser ja no és per a ells tot i la protecció governativa. Les poblacions de cèrvids i porcs de bosc creixen fins a nivells de plagues sense depredadors. El llop i els plantígrads no es conformen amb menjar algun conill despistat. Els canons urbans i ramaders els hi van acotant l’espai natural.

Tots no hi cabem. «L’home és un llop per l’home» sostenia Hobbes i el Manelic de Guimerà. I pel mateix llop, per l’os o per la guineu. Altres es reprodueixen molt o volen alt per sort seva. Algun dia caldrà mirar-nos tots, comptar-nos i prioritzar.