Opinió | VEIENT-LES PASSAR

Tan lluny de la selectivitat

Veient aquests dies per la tele els nanos que preparaven la selectivitat he recordat quan aquells neguits seus els vaig tenir jo. I m’he recordat també d’un propòsit que em vaig fer llavors i que encara el tinc pendent. Pensava que el dia que aprovés l’últim de tots els exàmens de la meva vida faria una cosa que encara no he fet: tornar a la biblioteca en un d’aquells dies punta de finals de maig –quan tot és ple d’estudiants carregats de nervis fent un últim repàs als seus apunts– i posar-me al seu costat a fullejar una «Hola» o a llegir un «Tintin». No pas com una mofa a la seva preocupació sinó com un premi que em faria a mi mateix en descàrrec per totes les tensions que vaig passar al seu moment. Perquè no hi ha res que et faci assaborir tan plenament una cosa, com quan t’imagines en la situació contraria: des de menjar a cor que vols, quan has deixat una dieta, a dormir fins que el cos et diu prou, quan t’has aixecat anys i més anys a les sis del matí.

De vegades el plaer més intens és el que pots sentir per contrast, ja sigui comparant-te amb altres o comparant-te amb tu mateix, imaginant-te en una altra situació. I encara que allò d’anar a la biblioteca en aquelles circumstàncies ho segueixo tenint pendent, sí que he pogut experimentar una sensació semblant anant sense cap necessitat al Pryca, per exemple, en un d’aquells dies que està a rebentar. I sortint sense haver comprat res, distesament i amb les mans a les butxaques, contemplant tota aquella gent amb el carro fins dalt, veient com fan una cua que no s’acaba mai. És un d’aquells exercicis de relaxació a l’abast de tothom i fàcil de realitzar, comparable al de la biblioteca, que et proporciona un benestar natural i instantani. Però de totes les sensacions d’alliberament possibles, no n’hi ha cap de comparable a la d’estar jubilat. I una de les millors coses que es poden fer estant jubilat és sortir al carrer justament en unes hores en què quan treballaves t’era impossible de fer-ho. Passejar per Manresa, posem per cas, en un matí de dilluns a divendres, i contemplar aquella quotidianitat que durant tants anys de la teva vida et va ser vetada.

Voltar pels carrers més cèntrics o caminar pels polígons i veure tota l’activitat que hi ha. Contemplar la gent apressada que va al banc o a correus, el tràfec dels repartidors... Passar pel costat del pati d’una escola i sentir la fressa que fa la canalla. Arribar-se un dimarts al mercat de la Font i passejar entre un riu de gent com si fos la fira. Entrar a una granja a fer un cafè i llegir el diari, i veure aquell grup de dones que estan tan desvagades com tu, felices de trobar-se cada dia amb les amigues. Sentir-te lliure i despreocupat enmig de tanta vida i pensar que en aquells moments ets la persona més rica del món.