Opinió | A PEU DE PÀGINA

Mala gent

Efectivament, al món –abans i ara– hi ha mala gent. Res de nou sota la capa del sol. Però en l’àmbit polític espanyol aquest tarannà, amb graus diversos, és molt remarcable. Especialment en la judicatura, que ha pres el paper dels militars (que a Europa fan més mal d’ulls en segons quines qüestions) a l’hora de controlar amb coerció el model d’estat unitari que des de fa segles patim, especialment els que no ens considerem de cultura castellanocèntrica. És una evidència notòria que l’Estat espanyol se sosté només, tal com és ara, per la violència i la repressió. La voluntat d’assimilació a un sol model sociocultural és remarcable en molts fronts, sobretot des del govern de les institucions, encara que formalment es puguin considerar de tall democràtic. La metodologia emprada és llarga i diversa: crims i cops d’estat militars, repressió policial, tortura als dissidents, lafware, picaresca legal, gestió interessada dels corrents migratoris –interns i externs–, control econòmic, espoli fiscal, jutges prevaricadors, falta de separació de poders… En fi, una gestió, gens exemplar, que no contribueix a la pau i l’harmonia social. I, a més, amb una interpretació esbiaixada de les lleis que fa que el control ferri i absolut, basat en el corró electoral demogràfic, faci impossible un canvi efectiu de l’organització territorial que hauria de ser, si més no, de caràcter confederal.

Tot això fa que la intoxicació realitzada pels discursos partidistes i, sobretot, per la informació, tergiversada, abocada pels mitjans de comunicació del règim sigui notable. Amb la conseqüència que les enquestes publicades arran de l’aprovació de la recent llei d’amnistia, diuen que al voltant d’un 60% dels ciutadans espanyols s’hi oposa. I aquest percentatge puja fins al 70% en algunes comunitats. Atès que en cap moment la lluita independentista catalana els ha suposat personalment cap prejudici directe, déu-n’hi-do la mala bava! Esperit democràtic, ganes de reconciliació i de revisar el model actual, gens ni mica. Per prendre’n nota…

Però no cal amagar tampoc que tot plegat va lligat al sistema judicial, el qual no és pas imparcial i té una profunda càrrega conservadora i espanyolista. Al llibre La justicia en el banquillo, de Joaquín Urías (ed. Arpa) s’explica el funcionament del sistema i la manera d’interpretar les lleis, amb la manca de transparència, l’amiguisme o clientelisme i els suborns econòmics, que estan a l’ordre del dia. Defensar els drets dels ciutadans i la diversitat cultural s’hi apunten ben pocs, a la unitat d’Espanya, tots. Ara bé, la justícia mai ret comptes ni els ciutadans voten, directament o indirecta, els seus jutges i aquests fan el que volen. Realment, no hi ha casos –llevat d’alguns molt puntuals d’enriquiment econòmic personal- de jutges hagin estat al banc dels acusats per mala praxi professional; i molt menys per qüestions de caràcter polític o social.

Penso que aquest panorama és assumit i compartit com a real per totes les forces i persones catalanistes, però hom difereix en la manera de trencar-lo. És lògic. La diferència ideològica i estratègica en un marc consolidat -ni que sigui fràgil- és més senzilla d’aplicar, ja que, encara que no hi hagi unanimitats, l’statu quo -volgut per tots ells-, es manté. A l’altre costat, en canvi, no actuar coordinadament és una frivolitat que ens duu pel camí, com ha quedat meridianament demostrat, del fracàs.