Opinió | UN COP D’ULL

Massa coloms

Porto uns quants dies passant per una adrogueria on em van dir que venen un producte miraculós, un esprai que ben repartit per la barana del balcó evita que els coloms, tórtores (moltes menys en quantitat), no vinguin a fer-hi nius ni a deixar-hi tifes. Ja he passat per d’altres provatures com el mussol que, de fet, al cap de poc temps ja no funciona ja que aprenen ràpid que aquell tros de plàstic no representa cap perill real per a la seva supervivència. També ens havien parlat d’un aparell que emet freqüències i es veu que també ja s’hi han adaptat: la teoria darwiniana aplicada al cent per cent. Quina sort tenen aquests animalons, que tant és que faci calor, fred, pluja, o que compris mussols plastificats o emetis ultrasons que sobreviuen a tot. Ja podrien, doncs, aprendre a fer la femada dins d’una torreta (jo de ben grat en deixaria una pel seu únic ús exclusiu), però això no ho aprenen de cap de les maneres, i no sé com ho puc fer entendre a aquesta colla de coloms emprenyadors i bruts que, ho confesso, em fan fàstic i por. Soc de les que, caminant, si en ve un volant m’ajupo atemorida i quan els sento que parrupen m’acollono. Potser és per l’efecte d’haver vist la pel·lícula de Hitchock «Els ocells». Penso que em va marcar de tal manera que quan en veig una bona colla damunt del cable elèctric davant de casa ja m’esgarrifo i la imaginació comença a córrer i acabo tancant finestres, no fos cas que entressin tots a la vegada. I espero a veure si per casualitat és dia d’alguna final que jugui el Madrid i, com que segur que guanya, tindrem un bon esclafit i durant una estona em deixaran tranquil·la.

Ben pensat és ben ridícul que un colom pugui generar tantes emocions, i cap de bona, però no soc l’única a qui passa, perquè aquests darrers dies n’he parlat amb un bon grapat de gent i si fa o no fa tothom està més o menys igual i amb la sensació que cada cop estem més envaïts d’aquestes rates voladores que ho empastifen tot. De fet, seure en alguna terrassa d’alguns llocs de la ciutat fa necessari portar una armadura i anar movent les cadires per espantar-les. Poca por i respecte transmetem els humans, i ja ens tenen també molt interioritzats i assimilats i no hi ser veure gaire la solució a no ser que sigui diguem una mica dràstica. He escoltat a la ràdio que tenim massa cabirols i que de ja fa un temps han augmentat els permisos per caçar-los per evitar acabar amb el mateix problema que genera la sobrepoblació de senglars. Tant els senglars com els cabirols son animals que perjudiquen l’agricultura i, per tant, la butxaca, i com que perjudiquen conreus es considera que cal regular-ne la població. És evident que els coloms no fan malbé conreus, però sí moltes d’altres coses en la quotidianitat d’una ciutat: les teulades amb nius que embussen baixants, espais públics que no podem utilitzar per l’ocupació que n’han fet. Potser també caldria, doncs, una política decidida per a la gestió d’aquests animals.