Opinió | Opinió

La borsa busca la manera de recuperar el seu atractiu

«La mort de les accions. Com la inflació està destrossant la borsa». Aquesta va ser la portada de Business Week del 13 d’agost de 1979. En el seu moment, la revista econòmica per excel·lència dels Estats Units argumentava que el mercat de renda variable estava moribund, condició en la qual podia instal·lar-se una molt llarga temporada.

Aquella decisió editorial continua servint de referència per justificar el perill de llançar prediccions que voregen el dogmatisme. Sobretot quan afecta l’evolució dels mercats i les tendències inversores. La història de la borsa, àmpliament documentada, va tenir als anys 70 la seva dècada perduda. La seva recuperació, curiosament, només es va produir a partir de l’elecció de Ronald Reagan (novembre de 1980) com a president, els efectes de les seves mesures fiscals i l’èxit de les polítiques monetàries de la Reserva Federal.

Les borses de mig món van viure el seu particular boom en la dècada dels 80. La liberalització financera i el big bang de la City londinenca va tenir a Espanya el seu propi desenvolupament. La borsa es va posar de moda i ja no només de matildes telefòniques vivien els petits inversors. Començava el capitalisme popular que ni tan sols el minicrac d’octubre de 1987 va poder apagar.

L’índex borsari més seguit del planeta, Dow Jones Industrial Average, va tancar 1989 cotitzant a 2.510 punts. El 16 de maig passat marcava 4o.051 punts, rècord històric. Qui hauria invertit 10.000 dòlars en aquest índex fa 34 anys tindria ara, sense explicar dividends, 160.000 dòlars. Al mig hi ha hagut crisis polítiques, atacs terroristes, la gran crisi financera del setembre del 2008, pandèmies i guerres de diferent índole.

Amb tot, ningú discuteix que els mercats de renda variable són el millor i el més popular mitjà de finançament per a les empreses que volen créixer. L’exponent màxim del capitalisme que en països com els EUA ha ajudat a generar estalvi i immensos patrimonis. El món empresarial i els avenços tecnològics als quals estem assistint no serien els mateixos sense l’existència de la borsa i el seu contrapès davant l’altre gran model de finançament: l’emissió de deute. És l’evolució dels tipus d’interès el que va modulant, període a període, els costos que suposen l’un i l’altre.

Als EUA les accions no han desaparegut. Al contrari. Estan en plena esplendor aliens a l’endèmica situació d’incertesa. Però ¿i a Espanya? Feia anys que el mercat espanyol s’esllanguia, vivint de les engrunes de les empreses privatitzades dels anys 90 i de les entitats financeres. La sortida a borsa d’Inditex ha sigut l’últim gran èxit al parquet d’una empresa que no depèn del BOE ni de les regulacions supranacionals. Ja representa un 19% de l’Ibex 35, un percentatge que pot continuar augmentant.

L’índex més seguit de la borsa espanyola, que es va inaugurar el 14 de gener de 1992, cotitzava aquell dia a 2.693 punts. Aquesta setmana vorejava els 11.400 punts. Durant molts anys ha estat cotitzant per sota dels 10.000 punts i només la recuperació dels valors bancaris més Inditex l’han rellançat en l’últim any i mig. Encara queda molt lluny el rècord històric de 15.945 punts del 8 de novembre del 2007. L’Ibex 35 ha sigut un cas aïllat també a Europa, on els principals índexs també han superat rècords històrics.

Tret de casos aïllats com el de l’empresa gallega o de l’energètica Iberdrola, la borsa s’estava convertint en un avorrit camp de transaccions. Les sortides a borsa escassejaven any rere any i res feia preveure un canvi de rumb. L’última gran OPV havia sigut el 2015 d’Aena, la gestora d’infraestructures aeroportuàries, on l’Estat continua controlant el 51%.

Predicar sobre el poc interès de la borsa espanyola, que no de la mort de les accions, tenia molts arguments a favor. Almenys fins al 2024, quan la tendència ha fet un gir inesperat.

En l’entrevista de portada que publiquem aquesta setmana, el president de BME (Borses i Mercats Espanyols), el neerlandès Jos Dijsselhof, mostra la seva satisfacció per aquest canvi de tendència. L’OPV del Grup Puig pot marcar un abans i un després. Hi ha més companyies, de sectors diversos, que han mostrat el seu interès i analitzen la possibilitat de sortir a borsa per apuntalar la seva estratègia de creixement. En alguns casos, com Puig, es tracta d’empreses familiars; en d’altres, són fons de capital risc que volen començar a rendibilitzar les seves inversions.

Perquè la borsa espanyola pugui reverdir només necessita que hi apostin empreses atractives per als potencials inversors. La llista d’espera comença a augmentar. Comparat d’on ve, més val això que res.