Opinió

Cisellant el futur

L’artista contempla un bloc de pedra i «mira» l’obra que hi ha a l’interior, només ha d’alliberar-la. Mimo Vitaliani és l’escultor i protagonista de Vetllar per ella (Empúries), la novel·la reconeguda amb el Premi Goncourt 2023. Una ficció majúscula, en la qual l’art, l’amor i la violència política teixeixen el tapís de la Itàlia del segle XX.

Al centre de Berlín, el Monument en Memòria dels Jueus Assassinats a Europa està format per 2.711 cubs de formigó de grans dimensions. En aquests, cap senyal esmenta l’Holocaust. L’efecte de caminar entre els blocs queda a voluntat de la mirada del visitant. L’espai es pot recórrer amb indiferència o amb el cor encongit. A l’internar-s’hi, el terra baixa i els pilars grisos cada vegada es tornen més amenaçadors. L’artista busca desorientar, mostrar amb quina facilitat podem enfonsar-nos en la desraó.

Em pregunto quants blocs de pedra ens envolten. Em pregunto fins a quin punt som capaços de veure tot el que contenen. Com a la novel·la, potser advertim el menyspreu envers els cossos considerats menys valuosos (la capacitat, la raça i el gènere esquerden el reconeixement), també sentim com l’agressivitat va emmetzinant l’aire, com els insults fereixen el debat. Però com a l’escultor Vitaliani, potser ens costa entendre fins a quin punt l’horror –o la possibilitat de l’horror– s’està apoderant del nostre present. Encara menys, la nostra complicitat en la seva puixança.

A la novel·la de Jean-Baptiste Andrea, les tribulacions dels personatges i l’escenari polític es trenen bellament. L’obra emociona tant com convida a la reflexió. La violència apareix com a substrat. L’art com a subversió. Perquè la tossuda recerca de la bellesa també pot ser una resposta. Sí, ens assetgen els blocs. Moles de pedra que poden contenir un futur intimidador: impossible el debat, impossible el pacte. Però també podem triar la bellesa, la humanitat, fins i tot la compassió. Tenim el cisell a les nostres mans: anomenem-lo vot. n