Opinió | Lletres de canvi

Carles Manzanares i Guadalajara

No donem la democràcia per descomptada

Avui se celebren les eleccions europees. Durant aquests dies de campanya electoral hem pogut veure per les televisions l’anunci institucional del Parlament Europeu animant a la participació en aquests comicis. Personalment m’ha agradat una expressió d’aquest anunci que diu «mai he donat a la democràcia per descomptada, i mai la donaré». I crec que aquest és el major repte que afrontem en aquests propers anys.

El moviment sindical no s’entén sense democràcia. Cada dia l’exercim en els centres de treball escollint els nostres i les nostres representants. I hem après en aquests anys que no podem donar per suposada la llibertat dels treballadors i treballadores per a poder exercir el seu dret democràtic a la elecció en el centre de treball. Masses vegades, fins i tot a l’any 2024, repeteixo, a l’any 2024, no s’entén quelcom tan democràtic com poder escollir representants dels treballadors. I el moviment sindical no només contempla la democràcia «cap endins» també en el conjunt de la societat com no pot ser de cap altra manera. Aconseguir una democràcia plena i participativa on la població s’impliqui en les decisions, i no només en la elecció de representants. I reivindico aquí el paper del meu sindicat, de CCOO, en la lluita clandestina durant el franquisme fins a esdevenir un element clau en l’assoliment de la democràcia al nostre país.

Les polítiques d’austeritat, arrel de la crisi de 2008, van generar un preocupant augment de les desigualtats. Aquestes polítiques també varen minar la democràcia i les llibertats, limitant i penalitzant l’exercici del dret de negociació i mobilització. Aquelles polítiques en lloc de crear economies més fortes i un Estat social més inclusiu van anar ressuscitant els nacionalismes excloents, la xenofòbia i l’extrema dreta. Allà on hi havia democràcies consolidades hi van començar a aparèixer oligarques i extremistes. A través dels nous mitjans de comunicació transmetien la desinformació i els discursos d’extrema dreta sobre la classe treballadora que veia com la política s’havia deixat de preocupar per aconseguir una vida millor per a ells i els seus fills.

Cal trencar aquesta tendència i fer front als discursos d’extrema dreta. Com deia fa poc el Quim Brugué en una piulada, tinguem clar que la proliferació d’aquesta extrema dreta no és culpa d’aquells i aquelles que no hem deixat mai de combatre-la. Que, aquests que les combatem, haurem comès errors o que hi hem de posar més esforç. Però no ens assenyalem com a culpables entre nosaltres. Mirem el que assenyala el dit.

Apostar per una democràcia sòlida i receptiva, per una democràcia real. Posar en valor totes aquelles polítiques que situen el treball i els drets socials en el centre del discurs. Visualitzar per tots els mitjans que la política i la democràcia són la millor eina per aconseguir societats més justes i equitatives. Exercir la democràcia en el dia en dia, des del centres de treball a les urnes de qualsevol elecció. Però també reforçant la vida comunitària, la sanitat i les escoles públiques, en el lleure i a la cultura. A tot arreu. Per què és cert, si no la lluitem i la fem gran, no podem donar a la democràcia per descomptada.