Opinió

Estimem la Laura

Demà passaran coses, no parlo d’Europa, que, si no hi ha sorpreses de darrera hora, serà més ultradretana i més favorable a les polítiques bèl·liques i de mercats, en detriment de les de sanitat, ensenyament i solidaritat. Una Europa cada vegada més allunyada dels seus principis fundacionals, d’aquella que als anys 90 ens ensenyava Dagoll Dagom en el programa de TV3 «Oh Europa», i que ara hauria de canviar el «oh» per un «glups».

Parlo de la constitució del nostre Parlament; com que als columnistes se’ns permet tot tipus d’especulacions o anades d’olla de ficció, després de perdre la majoria independentista i no gaudir d’una representació bagenca molt ufana, vull especular sobre una possibilitat per satisfer el cofoisme institucional de la Catalunya Central, deixant clar que no està basada en cap «off the record» ni informació privilegiada.

Imaginem que els d’ERC, acollonits per tornar a anar a eleccions patint una desfeta més sonada que la dels francesos l’any 1808 al Bruc, decideixen donar suport a la investidura de mossèn Illa i optar per un president amb pinta de treballador de funerària; només dic imaginem, que tot podria ser, pitjors coses i presidents s’han vist i per un plat de llenties no, però per unes quantes cadires encoixinades ja en podem començar a parlar.

Aleshores la pregunta del milió, a canvi de què?, es convertiria en l’oportunitat d’atorgar el títol de segona autoritat del país a una il·lustre bagenca; que més bonic que asseure a la cadira de la Ciutadella a la fins ara vicepresidenta Laura Vilagrà? Poca broma perquè el que està clar és que, en les darreres legislatures, les dones presidentes del Parlament han passat la mà per la cara als seus homònims mascles, i en aquest cas tenim una política que les ha driblat de tots colors; només cal recordar l’eslàlom que va fer en tot l’afer dels Jocs Olímpics d’hivern, per acabar sense ni despentinar-se.

Calen més arguments per postular a la Laura?: Doncs perquè s’ha passat una legislatura anant de segona i potser tocaria seure al davant, perquè gràcies al seu Instagram (per cert, felicitats al community manager) hem pogut seguir tot l’esdevenir polític dels darrers anys amb fantàstiques imatges, i si no la seguien els convido a fer-ho per descobrir «Catalunya des de l’Insta»; perquè sempre li podrem posar la cançó d’en Llach que du el seu nom i a mi em posa la pell de pollastre, o en el seu defecte aquella «Amo a Laura» dels Happines; i perquè si a Vic van tenir una presidenta amb l’Anna Erra –no em torneu a fer recordar allò de la Misteriosa Llum i el Bisbe–, nosaltres també ens en mereixem una, que ningú ens defensa i ja n’hi ha prou de ser els pringats de la política catalana... millor dit, de totes les polítiques, o no? n