Opinió | Amb les garrofes

Mediterrània

Fa pocs dies en un acte a Manresa, el meteoròleg Tomàs Molina advertia que davant del canvi climàtic els països mediterranis eren els que ja ho estaven percebent de forma evident. En unes dècades s’ha passat d’escasses nits per sobre de 20º de temperatura, a més de mig any on aquesta temperatura és habitual en zones costaneres, per posar només un exemple. La paradoxa d’aquest canvi de fons és que en zones amb monocultiu turístic encara s’allargarà molt més la temporada alta, tot i que pugui haver-hi desercions en els pics més alts de temperatura.

Avui que es votaran les opcions al Parlament Europeu caldria exigir a la Unió Europea un esforç suplementari per ajudar la conca mediterrània a abordar l’adaptació al nou clima. Portugal, Espanya,(amb els Països Catalans), França, Itàlia, Malta, Eslovènia, Croàcia, Grècia, Bulgària, Romania i Xipre es troben a la primera línia del front. Els reptes de l’aigua, de la transformació resilient de l’agricultura, ramaderia i pesca, la gestió i contenció del turisme de masses, la situació demogràfica i social a l’Àfrica i l’Àsia veïnes, són tan grans que en solitari no es poden abordar. Les illes mediterrànies, algunes independents, són els territoris que encara expressarien un grau més elevat de riscos en els canvis que estan arribant. Tomàs Molina es va comprometre a treballar personalment en aquests grans temes.

Caldria, però, no oblidar que la manera més segura de combatre una especialització de la Mediterrània en les funcions d’una gran platja i parc temàtic en vies de degradació, és promovent-ne la reindustrialització i la seva funció de pont amb el desenvolupament africà. L’abundància de radiació solar i de vents diversos hauria de situar els països mediterranis com a grans productors d’energies verdes, superant les resistències estètiques del turisme depredador. El tractor de l’energia barata i descarbonitzada hauria d’assegurar la proliferació de dessaladores arreu, d’informatització del reg per goteig, de l’acceleració de la transició cap a la mobilitat verda terrestre i marítima. La Mediterrània hauria de reprendre tradicions constructives, actualitzant-les gràcies a les noves tecnologies, on la ventilació o l’escalfament naturals fossin normes obligades, on els circuits de les aigües sanitàries es separessin per garantir-ne el doble ús, on els municipis garantissin grans cisternes de recollida de les aigües dels temporals tempestuosos etc.

Només fent de la Mediterrània i les seves illes un gran laboratori de sostenibilitat en els sectors primaris i de la construcció residencial o turística, es podrien dinamitzar les indústries fornidores de la maquinària i els materials necessaris pel seu funcionament i manteniment. Universitats, centres tecnològics i governs, inclosa la UE haurien de posar el focus de la innovació en aquests reptes. I això vol dir recursos i implicació directa de les administracions en la impulsió de les indústries més disruptives que facin front a la demanda.

Però, un cop més, a l’hora d’enfocar aquests objectius la Unió Europea ha de decidir quins camins vol seguir. Els partidaris del globalisme defensaran que Europa s’ha de subministrar de materials procedents d’allà on es produeixin més bé de preu. Aquesta visió angelical del lliure mercat ha induït moments de pànic, d’escanyament de producció i d’inflació desbordada arran de la crisi de subministres provocada per la pandèmia i la guerra d’Ucraïna. Per això, molts liberals europeus han arribat a la conclusió que Europa ha de tenir assegurades les indústries de components estratègics i la producció d’energia.

Una altra contradicció és la que es produeix entre un model de canvi energètic concentrat en unes poques grans companyies, algunes d’elles reciclades de les antigues petrolieres o gasístiques, que aspiren a continuar monopolitzant un mercat captiu a partir de grans plantes productores sense competència; o bé un model de producció disseminada i que garanteixi la competència real i l’accés al mercat de petits productors o productors cooperatius. Els programes de suport europeu haurien de discriminar positivament els petits i mitjans empresaris i les cooperatives en tots els camps, enfront dels grans grups o propietaris. L’aplicació de la PAC ha estat un mal exemple de com els fons europeus agrícoles, sense aquests criteris discriminatoris, han anat a parar majoritàriament a grans terratinents com la Duquessa de Alba.

Finalment, la UE hauria de facilitar, sense refugiar-se en la fal·làcia de la defensa del lliure mercat, que els estats o les institucions subestatatals com la Generalitat, recuperessin el control total o parcial d’empreses claus per la seva situació monopòlica en un bé públic (aigua, energia, telecomunicacions) o pel seu pes estratègic pel que fa a la producció de béns d’interès comú (components de xips, productes bàsics sanitaris....).

Així que, avui, tant els qui es quedin a casa com els qui vagin a votar, decidiran per omissió o per acció allò que Europa serà els propers anys en aquests àmbits que ens afecten.