Opinió | Aula d’economia i empresa FUB-UManresa

El retorn a l’or

Abans de la generalització del diner, un bé s’intercanviava per un altre bé en el que s’anomena intercanvi directe. Joan conrea patates, Jaume cols, arriben a un acord i intercanvien 5 patates per 1 col. Els problemes són, primer, que s’ha de donar la doble coincidència de necessitats. Què passa si Jaume no vol patates sinó tomàquets? Segon, els béns intercanviats han de ser fàcilment divisibles. I si Jaume vol patates però ell engreixa vedells? És difícil intercanviar un quilo de patates per un tros de la vaca. I, tercer, la compravenda ha de coincidir en temps i espai. Amb l’aparició dels diners se superen aquestes limitacions.

És important assenyalar que els diners no neixen per imposició legal de l’Estat, com explica el fundador de l’Escola Austríaca Carl Menger, sinó que és una creació evolutiva, espontània i descentralitzada de la societat. De la mateixa manera que ho són el dret, el llenguatge o la família. Hi ha una categoria de béns que compleixen una sèrie de condicions objectives com la seva demanda universal, escassetat, homogeneïtat, divisibilitat, durabilitat o dificultat de falsificació. Els metalls preciosos, l’or per excel·lència, tenen aquestes característiques i gradualment es varen convertir en el mitjà d’intercanvi generalment acceptat per la societat. Són béns que tothom accepta com a mitjà de pagament i cobrament. L’or conserva perfectament el seu valor al llarg del temps, és un bé líquid i segur socialment acceptat que facilita enormement els intercanvis comercials, i pot actuar com unitat de compte de tots els preus. Al llarg de la història, el diner ha estat generalment vinculat a l’or i metalls preciosos.

L’or no és el deute de ningú, sinó un actiu real amb valor per ell mateix. Fixem-nos que aquest metall preciós assegura el compliment de dues condicions socialment desitjables: la sobirania del consumidor i la de l’estalviador. Per la primera, el comprador pot dilatar la seva compra en el temps si el producte ofert no el satisfà, amb la seguretat que el diner-or conservarà el seu valor. Per tant, el productor s’ha d’ajustar als mandats del consumidor. Amb el diner-fiduciari actual, euros o dòlars, hom també pot renunciar a la compra, però la reserva de valor és inexistent i l’accelerada devaluació de la moneda impulsa el consum irreflexiu i sotmet el consumidor als capricis del productor. Mutatis mutandis, el mateix succeeix amb la sobirania de l’estalviador. El diner-or permet mantenir la riquesa en el metall preciós i liquidar-la quan convingui sense pèrdues. Pel contrari, mantenir dipòsits líquids en euros significa estendre un crèdit al Banc Central o a l’Estat. La contínua devaluació està assegurada i el dipòsit en una entitat financera no rendeix cap interès, i en canvi sí comporta el pagament de comissions.

El Patró Or vincula la moneda a una determinada quantitat d’or. De manera natural, el vincle amb l’or suposa un límit natural a la creació d’oferta monetària i a l’expansió del crèdit no basat en l’estalvi previ. En conseqüència, es produeix un fort control de la inflació i l’evolució dels preus es fa molt més previsible, facilitant tant la tasca productiva de les empreses com les decisions de treball i consum de les famílies. El tipus de canvi entre les diferents monedes, totes vinculades a l’or, és fix i el tipus d’interès molt més estable. Aquest escenari monetari és l’artífex del gran desenvolupament experimentat per la civilització occidental durant el segle XIX.

Però el Patró or té molts enemics poderosos. L’Estat sempre ha adulterat el valor de la moneda per poder assolir els seus objectius particulars. I el cartalisme és el plantejament que sosté que els diners són un mitjà de pagament acceptat per l’Estat. En contra del que s’ha argumentat fins aquí, defensa que els diners sorgeixen de l’Estat i no com un mitjà que facilita el comerç. El govern pagaria la compra dels béns i serveis amb l’emissió d’un paper d’acceptació obligada dins les seves fronteres. La moneda fiduciària, que ara esdevé un passiu de l’Estat, substituiria el diner-or i les autoritats monetàries no tindrien cap límit natural per a crear diners del no-res a tipus d’interès artificialment reduïts. Acompanyant l’expansió monetària amb el descontrol en l’emissió de préstecs bancaris, s’haurien sembrat les condicions de les crisis financeres periòdiques que tan acostumats estem a patir. I aquestes són les actuals condicions del sistema monetari internacional, que el 15 d’agost de 1971 va trencar el vincle entre el dòlar i l’or.

Malauradament, aquest macabre experiment monetari, que és l’excepció i no pas la norma del devenir històric, és defensat tant pels economistes keynesians o intervencionistes d’esquerres, que consideren l’or una bàrbara relíquia del passat, com pels economistes neoclàssics o intervencionistes de dretes, que consideren l’or, en paraules de Xavier Sala i Martín, un fetitxisme monetari o superstició irracional. Els primers sotmeten el diner als capricis del govern, que no dubta a monetitzar el dèficit segons convingui, i els segons defensen que bancs centrals independents gestionin la política monetària segons normes preestablertes i conegudes. Al capdavall, és més el que els uneix que no el que els separa.

L’il·lustrat francès Voltaire va dir encertadament que el valor del paper moneda sempre acaba sent, a la curta o a la llarga, el valor intrínsec del diner fiduciari, que és zero. Abans que això passi, urgeix el retorn a l’or.