Opinió | a tort i a dret

Val més ser cridats al vot que al front

Alemanya, França, Itàlia, Polònia, Hongria, Bèlgica, Àustria, Txèquia, i així fins a vint-i-set estats europeus elegeixen els diputats d’un mateix parlament. Hi estem tant acostumats que no hi donem importància, però aquesta mateixa setmana s’ha commemorat l’aniversari del desembarcament de Normandia. Serveix per recordar-nos que la història d’Europa és la d’un escenari de guerres constants. Romans contra gals i lusitans, gots contra romans, pobles germànics entre ells, senyors feudals contra el feudal del costat, el papat contra l’imperi, florentins contra pisans, francesos contra florentins i aragonesos, catòlics contra protestants, habsburgs contra borbons, francesos contra tots, alemanys i austríacs contra francesos i italians, alemanys i italians contra britànics i francesos, els polonesos successivament ocupats des del nord, el sud, l’est i l’oest, els americans traient el nas i sacrificant milers dels seus joves per guanyar influència econòmica, els russos traient el nas i tot el cos i multiplicant per deu el sacrifici a canvi de guanyar milers de quilòmetres de territori captiu... I vet aquí que des del final de la Segona Guerra Mundial no hi ha hagut cap batalla amb armes entre Estats dins del perímetre de la Unió Europea. Les guerres europees han succeït a l’exterior del mapa comunitari: als Balcans al seu moment, i ara a Ucraïna. Vuitanta anys sense que França i Alemanya s’envaeixin en una o altra direcció. Si ho mirem amb perspectiva històrica, sembla un miracle. I encara sembla més miraculós veure com tots de països que s’han fet la guerra els uns als altres al llarg dels segles elegeixen plegats un mateix parlament, i els seus ciutadans, en lloc de ser cridats al front, ho són a votar els diputats que conformaran una cambra comuna. És una anormalitat, i els tambors de guerra que sonen per tot el món ens recorden com n’és d’important defensar-la aferrissadament. No badem.