Opinió

Del límit salarial i l'equilibri competitiu

Les normes actuals perpetuen i agreugen la desigualtat econòmica entre els clubs i provoquen competicions cada vegada més desequilibrades

Puado, en el moment de marcar el 0 a 1 contra l'Sporting de Gijón en el partit d'anada del play-off per a l'ascens

Puado, en el moment de marcar el 0 a 1 contra l'Sporting de Gijón en el partit d'anada del play-off per a l'ascens / Paco Paredes / EFE

És una paradoxa. Els equips que baixen a la Segona divisió espanyola de futbol disposen d’un fons de compensació per pal·liar la pèrdua d’ingressos i per poder atendre els compromisos contractuals adquirits. Aquesta temporada, l’Espanyol va rebre 19,5 milions d’euros, el Valladolid 10,3 milions i l’Elx 12,8 milions. Encara que els clubs no puguin destinar la totalitat del fons a pagar salaris esportius i l’hagin de dividir en dues anualitats, és evident que els equips acabats de baixar competeixen amb millors condicions. La mesura s’adreça a la sostenibilitat financera però, en cap cas, a l’equilibri competitiu. Per això no és estrany que la Lliga espanyola s’hagi convertit en un campionat que el disputen 14 equips de manera permanent (vol dir que no baixen mai) amb uns altres 12, si fa no fa, que ascendeixen i descendeixen de manera periòdica. Es pot considerar la Lliga espanyola una competició oberta? I tant que no!, com a molt es tracta d’una competició semioberta.

Tot això ve a tomb per l’acord de la Premier League per introduir de manera experimental el límit salarial per a les plantilles en el 85% dels ingressos del club. L’argument apel·la a “la sostenibilitat financera i la competitivitat equilibrada” de la Premier. A més, pretén equiparar-se a les noves regulacions de la UEFA que va iniciar aquest límit en el 90% aquesta temporada, el rebaixarà al 85% la 2024-2025 i arribarà al 70% a la 2025-2026. Aquests percentatges em semblen un despropòsit. Tot el que vagi més enllà del 60% és insostenible a mig termini. Però, aquest és un altre debat encara que sigui el moll de l’os del desastre.

La qüestió és que els límits salarials europeus, per com estan plantejats, no afavoreixen l’equilibri competitiu, al contrari. Perquè el desequilibri neix i creix amb la desigualtat econòmica i aquests límits la perpetuen i l’agreugen. És així de senzill: un club que ingressi 1.000 milions d’euros podrà gastar-ne 850 en el cost de la plantilla esportiva. En canvi, un que n’ingressi 200, només hi podrà destinar 170 milions. La desigualtat és excessiva i inabastable.

La Premier League també planteja, en format de prova, l’anomenat Top of Bottom Anchoring Rules. Vol dir que els clubs no podrien gastar més d’un “múltiple dels ingressos (per televisió i premis) del club amb menys ingressos de la lliga”. Aquest sí que pot ser un mecanisme eficaç. Però, no se’n sap el múltiple (podria ser un 5) i es pretén que no tingui cap impacte sinó causa un “desequilibri significatiu” entre els ingressos, sense quantificar ni aclarir quina quantitat o quina ràtio és “significatiu”.

El que és clar és que, si no hi ha una correcció ben aviat, a curt termini totes les competicions, tant les domèstiques com les europees, acabaran convertides en monopolis o duopolis en què l’equip hegemònic pressupostarà com a inversió de marca deixar-se guanyar de temporada en temporada. Perquè el valor d’una marca esportiva, sigui individual o col·lectiva, és proporcional a l’equilibri competitiu de la competició en què participa.

Doncs, resulta que sense proposar-m’ho, encara he acabat parlant de Barça.