Opinió | TRIBUNA

Una oració per les víctimes de la pederàstia

Cada any, la Conferència Episcopal Espanyola aprova unes intencions mensuals d’oració. Al juny toca pregar perquè els creients sàpiguen transmetre la fe als seus fills i converteixin les llars en «autèntiques esglésies domèstiques». Esperem que aquest desig no contempli totes les actuacions que ha perpetrat la institució.

A mesura que avancen les investigacions, anem coneixent més detalls sobre com els diferents ordes religiosos van operar davant els casos de pederàstia. El silenci i l’ocultació van ser la norma. El pecat sota la catifa. O a Bolívia. Allà tenim el cas de Lluís Tó, el jesuïta condemnat el 1992 a dos anys de presó i sis d’inhabilitació per abusar sexualment d’una alumna de vuit anys. No va entrar a la presó i, als dos mesos de la sentència, va ser enviat al país andí.

El Periódico, del mateix grup editorial que Regió7, va publicar alguns fragments de cartes que es van intercanviar jesuïtes de Catalunya i de Bolívia sobre Tó. «T’agraeixo la comprensió i ajuda, sobretot pel Lluís, que va allà molt il·lusionat a començar una nova etapa, amb gran ànim i liberalitat. Espero que pugui donar-li un cop de mà i que a poc a poc anem oblidant els set mesos de tensió i de desconcert que ha viscut».

¿Com enfrontar-se a aquest missatge? Lluís, l’home condemnat per abusar d’una alumna, és el que està «molt il·lusionat». És clar, la possibilitat d’anar a la presó per pederàstia li havia de resultar molt descoratjadora. Emprèn el viatge amb «liberalitat», és a dir, generositat. I ha viscut «set mesos de tensió i desconcert». ¡Ell! ¡L’agressor condemnat! L’autor de la missiva és Oriol Tuñí, doctor en Teologia. Llavors, provincial de la província Tarraconense (territori que incloïa Catalunya). Entre altres institucions, Tuñí va estar vinculat a la Fundació Vidal i Barraquer, Fundació ESADE i a la Universitat Ramon Llull.

En una altra carta, hi ha un detall revelador. Un jesuïta català escriu al provincial de Bolívia que Tó havia passat uns dies a Barcelona i havia mostrat fotografies de la seva activitat a El Alto. Una nena apareixia en algunes. En la missiva, el jesuïta confessava que ell no s’havia adonat de res anòmal, però sí diverses professores: «Totes temien per la nena, però no sabien què fer».

Veure o no veure la víctima. Voler o no voler veure-la. Reconèixer-la. Apreciar-la. Reparar el mal. El delegat actual de la Companyia a Catalunya admet la dificultat de trencar amb la cultura del silenci. El 20 de novembre passat, la Conferència Episcopal Espanyola es va sumar a una iniciativa de Francisco i, en totes les celebracions eucarístiques d’aquell dia, es va introduir una oració per les víctimes dels abusos. S’hi esmentaven els comesos per «pastors i fidels en el si de l’Església».

La reparació de les víctimes té moltes dimensions. L’econòmica i social, per descomptat. Però també la simbòlica. Especialment per a una institució creada i sustentada en els mites. Els abusos van ser comesos i silenciats durant dècades. Un dia d’oració queda curt, ridículament curt.