Opinió | TRIBUNA

Ballarín, Queralt i el franquisme

Mossèn Josep Maria Ballarín, el sempre recordat i enyorat mossèn de Queralt, va tenir un paper important sobre el santuari sobretot quan en va ser capellà custodi, però també abans i després d’aquesta etapa. Sense Ballarín, el santuari queraltí mai tindria una façana i un campanar com el que ara llueix, dibuixat per l’arquitecte català Coderch – un dels més destacats del segle XX –. De l’autoria del projecte de Coderch no n’hi ha ni una trista placa a l’entrada de la portalada de l’església de Queralt per recordar la construcció. Però avui voldria destacar el que explica Jordi Almirall al seu llibre «El Llarg Procés»’. A la pàgina 220 i següents explica quan el santuari, el maig de l’any 1960, va ser amagatall de persones antifranquistes. Havien succeït els fets del Palau de la Música Catalana, que varen portar a la detenció i tortura de Jordi Pujol, i a una fugida i un buscar protecció de molts dels implicats en aquells fets i en la lluita per la defensa del català. Josep Benet, qui ha estat el senador més votat des del retorn de les eleccions democràtiques acompanyat per Ramon Gabarrou, militant del partit dels comunistes catalans el PSUC, marxaren a amagar-se al santuari de Queralt. Allà els esperava, evidentment mossèn Ballarín. També hi havia refugiat, aleshores, Raimon Galí que llavors feia escrits per als «Quaderns de Vida Cristiana».

Ballarín, de forma callada i discreta, sempre va estar implicat i al costat de les forces democràtiques i catalanistes als anys més durs de la dictadura militar del general Franco. Cal no oblidar mai això i l’amor del mossèn per Queralt, Berga, Gósol i tota la comarca. Mai no entendré com una petita colleta de suposats berguedans, als darreres anys de vida de Ballarín al santuari, no paraven d’anar a Solsona per demanar al seu bisbe el relleu i la jubilació del que n’era capellà custodi. Potser volien ser ells els que administressin el santuari, ai las! Mai se sap.

Queralt va ser considerat el segon santuari de Catalunya, per darrere e Montserrat, en temps de Ballarín, ell va aconseguir fer la partició dels edificis queraltins entre l’Ajuntament de Berga i l’Església catòlica. Al santuari hi havia corrues d’autobusos turístics i vehicles particulars de gent que pujaven a visitar-lo. Mossèn Barniol, el substitut de Ballarín al davant del santuari, va continuar la tasca iniciada. Des de l’any 1974, però, es varen partir la propietat dels edificis queraltins. L’Església en té el temple i els seus annexos. La resta és de l’Ajuntament de Berga. L’Església ha tingut cura de les seves propietats, però cap dels governs de Berga de la democràcia postfranquista ha fet res per la defensa i dignificació de l’hostatgeria, el restaurant i altres edificis queraltins municipals. El perquè és un gran misteri. Van fer un ascensor inclinat i, ves per on, s’espatlla sovint, i va destrossar estèticament la façana del santuari. L’ascensor entrava entre la barra del bar – quan funcionava – i el menjador del restaurant. Sí, sí, pel bell mig, ah!, just davant dels lavabos. Ah!, i també es va carregar bona part de l’aparcament de la plaça de sota Queralt...

Queralt, centre marià, que fou de primera magnitud, decau, sense cap ajuda els polítics que hi ha hagut després de la dictadura franquista. Fa pena, i com es diu per aquí dalt anar fent, ja sé sap... quan no n’hi ha no en raja... potser algun dia algú explicarà per què fa tantes dècades que el Queralt de l’Ajuntament de Berga està brut, tancat i decau. Ep!, els edificis municipals, perquè els de l’Església catòlica estan perfectament adequats per servir al seu ministeri encomanat.