Opinió | PEDRA SECA

Cent formes de morir a Berga

Només es mor una vegada, però hi ha moltes maneres d’experimentar-ho. Algunes són comunes i altres pròpies de cada lloc amb campanar.

El meu admirat (i jove) Pau Brunet publicava per aquí les «Mil maneres de morir a Manresa». Una peça àcida i divertida. La temptació hi és: havia de respondre. La joventut és molt agosarada i a mi, en lloc d’un miler, només em surten un centenar de raons per palmar en clau berguedana.

L’home digital d’aquest diari consigna riscos fatals com els patinets descontrolats, la biga al cap (com a molts barris vells) i l’avorriment seguint els plens municipals. A Berga el primer encara no figura a la llista, segurament perquè en bones pendents aquests enginys elèctrics perden potència, velocitat i bateria. Tot el que puja baixa, tal com està mundialment experimentat, no sense dificultats. I en pujada és el patinador qui arrisca més.

Els edificis vells cauen a Manresa de dos en dos. A Berga de moment no col·lapsen ni per decret municipal tot i la ruïna d’alguns. Ningú (amb mitjans professionals) en vol demolir un al preu licitat. Expirar per avorriment també és un clàssic seguint la política local. Al Berguedà encara hi ha una cosa més tediosa que un ple consistorial: un del consell comarcal.

Un antònim d’avorrir-se és la diversió. A la ciutat de la rauxa patumaire no es recorda cap peça de teatre de primer nivell professional en anys. En canvi, el Pau i tots els altres manresans tenen el Kursaal. Els del voltant només podem fer algun «La comarca nos visita» (era el nom d’un espai de Ràdio Barcelona als seixanta). En l’àmbit musical consignaré les dues últimes estrelles rutilants vingudes a mostrar el seu talent davant de pocs fans: un tal Lildami i una tal Julieta Gracián.

En el llistat de raons més sèries que poden provocar la mort, l’any passat Berga va assolir el cimbell nacional: acudir fotut a urgències de l’hospital i trobar-te una metgessa falsa esperant-te. Els hi va passar a quasi nou-centes persones. Glups!

Sortint cap a la zona periurbana (nom patentat per un dels disset regidors dels ensopits plenaris) el risc es vincula amb els animals. Temps enrere uns urbanites foren envestits de gravetat per unes vaques de pastura a dins dels seus vailets metàl·lics. Envair la intimitat de les bèsties domesticades és jugar-se el coll. No hi ha notícia de cap fera salvatge posant en perill la vida d’algun humà. Una altra cosa són alguns gossos de masies els quals mostren la seva agressivitat i mosseguen. Els cans són com els fills: són el resultat de qui els ha educat.

Les empentes de la Patum han provocat infarts i perforacions pulmonars per aixafament. Menys dels que pot semblar a primer cop d’ull de la massa en moviment. En el capítol de les «automorts» durant un temps es practicaven tot llençant-se per la presa de la Baells, cantó sense gens d’aigua. Sortosament ha passat de moda.

No en són cent maneres, però poc se’n falta.