Opinió | FOTO DE xavier serrano

Que sigui de dia

Ell li diu que tot és un desastre. I ella li respon que no estem tan malament. Ell, amb els ulls esbatanats, li rebat que faci el favor del mirar al seu voltant. «No ho veus?», li insisteix, i ella observa i no sap ben bé en què s’ha de fixar. Si en l’escocell de l’arbre més proper que és un herbassar de branquillons verdosos, suaus i flexibles, i floretes que han crescut amb la pluja; si en els bassals, que entollen l’aigua que ens salvarà de la sequera; si en la llum intensa que emblanquina les façanes d’una banda del carrer i dibuixen a les persianes baixades ombres en moviment, com fantasmes diürns; o en la marquesina de la parada de l’autobús que anuncia la instal·lació de contenidors intel·ligents en un barri de la ciutat. No sé què té d’intel·ligent un recipient amb tapa que s’obre amb una targeta i on s’aboquen bosses d’escombraries. Si la intel·ligència és la capacitat humana d’entendre i comprendre no sé perquè la menystenim tant. Hi ha un cotxe vermell que aparca amb quatre intermitents just davant dels contenidors que hi ha més avall. El conductor baixa, obre el portaequipatges i treu dues bosses de deixalles que el contenidor intel·ligent no li permet abocar. Arrenca el motor fent xisclar les rodes. Sona una cançó que conec que es confon amb les piulades insistents d’ocells invisibles, que no sé si canten o riuen.

Ella sap que la realitat és polièdrica, que es pot mirar el mateix i veure-hi coses diferents. Tots els objectes tenen algú que els fa de mirall i els interpreta. L’agafa de la mà i passegen pel carrer de les persianes blanques, de les floretes silvestres i dels tolls d’aigua, que ell veu massa fosc, massa brut, massa poca cosa. Per a ella és espai de continuïtat vital –s’ha fet gran anant-hi amunt i avall. Per a ell és un topall, un indret massa conegut, massa trepitjat –ha envellit anant-hi amunt i avall. No parlen. Només pensen. Ella li diu prement-li la mà que no estem tan sols ni tan malament, que només necessitem una mica d’esperança, de confiança, saber que si caiem algú ens sustentarà. Ell li explica, prement-la amb més força, que no estem tan cansats, que és el preu que s’ha de pagar per estar vius, que qui viu i no es cansa no viu prou, o viu a mitges, o ho fa veure, que es pot ser orfe i sentir-se eternament acompanyat. La llum fuig, l’estona passa, els pensaments reculen i, per sort, se’n van. Cal aplegar-los, recollir-los, endreçar-los i estimar-los tots, els obscurs i els lluminosos. No és bo viure insistentment dins del cervell. Sense moments dolents no hi ha moments bons. Per això quan es fa fosc, m’arrauleixo i espero que sigui de dia.