Opinió | EL RASPALL

Important! No s’ho llegeixi

El privilegi de publicar informacions a un mitjà digital i, després, tenir accés a dades exactes del consum que el públic en fa aporta un coneixement extraordinari. Però cal saber interpretar les dades.

Què vol dir, per exemple, que tingui molts milers més de lectures una notícia sobre una parella de graules que hi havia en un arbre del Passeig de Manresa i que va marxar a un altre lloc, que no pas una notícia sobre una nova residència d’ancians a la ciutat?

Ho podria demanar a la Intel·ligència Artificial, però li vaig demanar la població per barris de Manresa i no va encertar ni una, a banda d’inventar-se barris, així que tant per tant m’ho invento jo.

Vol dir que milers de persones quan no saben què vol dir una paraula (Graula: Corvus frugilegus és un ocell membre de la família Corvidae dins de l’ordre dels passeriformes) s’interessen immediatament per omplir aquest forat de coneixement.

Vol dir que, vist com està el tema de l’habitatge, els interessa més aspectes sobre nius d’ocells, potser per buscar fonts d’inspiració sobre com solucionar-lo (similituds amb cases als arbres?) que quina podria ser la seva residència quan siguin grans.

Vol dir que no pensen arribar a ancians, cosa que advertiria d’una tornada de l’esperit punk de finals del segle passat. Serien seguidors del lema «No Future» i de la frase viu ràpid, mor jove i deixa un bonic cadàver pronunciada per Humphrey Bogart a la pel·lícula «Truqueu a qualsevol porta». Vol dir que les paraules sobre ocells que han marxat posen en marxa al cervell col·lectiu alguna ordre hipnòtica implantada a les aules fa decennis quan semblava innocent parlar de les orenetes de Gustavo Adolfo Bécquer (Nota: què més ens poden haver implantat?). Vol dir que l’interès per l’ornitologia és molt superior a l’interès per la geriatria. Vol dir que les històries d’ocells que fan niu són més maques que les de les persones que perden el seu niu de tota la vida i han d’anar a passar el tram final de la seva existència fora de casa seva, lluny del lloc on tenien totes les seves coses, sabien on eren els interruptors de la llum, tenien el comandament de la tele, menjaven quan tenien gana i vivien envoltades de records que les apuntalaven.

¿No serà que tantes dades no ens deixen veure el bosc ple d’ocells i de nius ni les ciutats plenes de persones que construeixen amb les seves decisions els seus nius del futur? n