Opinió | A TEMPO

I van ploure pianos

No n’havia sentit a parlar mai, d’aquesta història. Ara que fa just 80 anys del desembarcament de Normandia es veu que durant la Segona Guerra Mundial van caure pianos del cel. Pesaven només catorze quilos i eren de color blau, gris i verd com els uniformes dels militars. Eren els Victory Vertical de la prestigiosa marca Steinway & Sons. Durant la Segona Guerra Mundial, Estats Units necessitava el coure de les cordes dels pianos per fabricar material estratègic i la fusta per la culata de les armes. Així que, els constructors de pianos es van quedar sense feina. Fins que van rebre una petició inesperada: enviar pianos al front per aixecar la moral de la tropa. Qui canta els seus mals espanta. I amb l’acompanyament d’un piano encara més. Entre tants milers de soldats mobilitzats segur que n’hi havia una bona colla que sabrien llegir música. Algú que pogués asseure’s al piano i desxifrar els marxosos boogie-woogies. Els primers es van llençar amb paracaigudes. Si poden, busquin fotos. Impactants. Després es van fer arribar amb camions. I en el cas dels submarins els instal·laven a dins durant la seva construcció per assegurar que tots els soldats submergits sota el mar també poguessin gaudir de la música. Se’n van enviar al voltant de 2.500 a tots els fronts de guerra: Àsia, Àfrica, Europa, Amèrica del Nord i el Pacífic Sud. Els instruments de tecla es van construir amb materials no restringits i van ser tractats amb solució antitermites i antiinsectes, segellats amb productes resistents a l’aigua i cola per suportar la humitat. Tenien unes nanses a sota el teclat i a la part de darrere per a poder ser transportats per quatre soldats. S’embalaven en unes caixes de transport amb un conjunt d’eines d’afinació, instruccions, peces de recanvi i partitures de música popular. Se’n conserven uns quants en museus del món. Ens matàvem sentint la música d’un piano de fons. Morters, granades i fusells i tecles blanques, tecles negres i pedal de ressonància. Mort i destrucció i vida i bellesa. Trinxeres amb soldats bruts i morts de por i enmig d’un desert una bona colla de soldats al voltant d’un piano cantant els hits del moment. Sembla mentida. T’imagines que hi ha una guerra i ningú no hi va?, vaig llegir en un grafiti dels meus temps universitaris. Hi penso sovint. No sé a qui se li va acudir la idea de fer ploure pianos. Estàs sonat? Quina bestiesa! Genial! Però enviem pianos al front superant mil dificultats i peripècies i som incapaços d’aturar les guerres. Ens apleguem al voltant d’un piano per cantar junts, però no trobem el moment d’asseure’ns al voltant d’una taula per fer la pau. Ara m’acaba de venir al cap Pau Casals. Dec aquest article als lectors/melòmans del Club de Lletres i Música de la biblioteca del Casino amb qui vam compartir la lectura de Disset pianos de Ramon Solsona en l’última sessió d’aquest curs. Moltes gràcies, companys, pel vostre mestratge i la vostra companyia cada primer dijous de cada mes. Bon estiu a tots! n