Opinió | TRIBUNA

Unamuno

Y al salir en el río de la gente / bajo el cielo a que lavan lagoteras / brisas del mar latino, / sentí́ en mi pecho / la voz grave del mar de mi Vizcaya, / la que brizó mi cuna, / voz que decía: / ¡seréis siempre unos niños, levantinos!, / ¡os ahoga la estética! / (Miguel de Unamuno. L’aplec de la protesta. Bcn 21-X-1906)

Diuen que la història mai no es repeteix però rima. Imagino a Unamuno volant en helicòpter sobre la magna manifestació del dia 11 de setembre de 2012 a l’Avinguda Meridiana de Barcelona. Les impressionants imatges de conjunt li haurien agradat i les cares i rostres dels manifestants també.

D’aleshores ençà, l’afirmació de què als llevantins ens ofega l’estètica ha estat citada però curiosament poc aprofundida, contradita o argumentada. Poc contextualitzada. Deu ser que conté una part de veritat, però, tanmateix, una veritat difícil d’assumir a banda i banda. Si mirem enrere, del 2012 cap aquí, això resulta versemblant i sorprèn que no hagi estat objecte de cap intent seriós d’assaig o reflexió. Joan Fuster significà fa molts anys una excepció. Fuster ja va donar una primera resposta a Unamuno. Perquè si als llevantins de tant en tant ens ofega l’estètica, també pot dir-se, ras i curt, que massa sovint als castellans els ofega l’ètica. Només cal llegir el diari.

L’ètica seria la ciència del comportament social i personal i l’estètica la de l’aparença i percepció, bellesa i elegància, visual, auditiva o literària. Hi ha mestres propers que han parlat d’això. F. Nietzsche (»no hi ha ètica sense estètica»); L. Wittgenstein (»ètica i estètica són la mateixa cosa»); José Maria Valverde (»nulla aesthetica sine ethica»); Amelia Valcarcel, (»l’ètica uneix, l’estètica separa»); Javier Gomá (»en l’adolescència l’estètica, en la maduresa l’ètica»). Crec que tots aquests mestres, a la seva manera, tenen raó. Tanmateix, en un nivell ordinari, ètica i estètica poden divergir i fins i tot poden contradir-se, ja que només convergeixen quan l’exigència de qualitat és alta i significativa.

L’octubre de l’any 2015, en un Fòrum d’Ètica i Transparència a Madrid, el representant del Partit Popular Pablo Casado va fer la següent afirmació: «La política no pot convertir-se en una qüestió estètica. L’estètica de l’Estat és la llei.» Una frase sincera, però brutal, descarnada, significativa, que es comenta sola i que explica moltes coses del conflicte territorial. Per descomptat, que els cinc mestres abans citats s’aixecarien de la cadira amb la ma alçada...

Els castellans tenen una cultura jurídica popular basada en el dret públic i l’imperi de la llei. Els llevantins tenim una tradició diferent. Fuenteovejuna no és a llevant i la societat civil és feble a ponent. Encara seria qüestió de l’equilibri, to keep the balance. Enric Prat de la Riba deia el 1904 que les lluites modernes són lluites de cultura i tenia raó. Avui podríem afegir que les lluites polítiques són lluites de dret públic. I en això els llevantins tenim molt de camp per millorar.