Opinió | COP D’AIRE

Autopista de (mals) records

Mentalment i cronològicament, de les primeres coses que em vénen a la memòria de l’autopista Terrassa-Manresa és una marxa pels carrers del poble d’ecologistes i veïns en general, a principi de la dècada dels vuitanta (quan encara era un projecte que es dibuixava sobre plànols), denunciant el que consideraven que seria una agressió a l’entorn del municipi i de la comarca, si la traça prosperava. A mi m’agafava molt jove/nen i no sabia discernir la magnitud del fet. Però recordo que, certament, era un projecte que neguitejava persones que jo reconeixia pel seu tarannà activista i voluntariós, i amb una naixent però ja solida perspectiva ambientalista. Oimés tenint en compte que el sud del Bages tot just acabava de patir un dels primers grans incendis forestals que s’hi recorden, els del 1982. Focs que, per cert, van aixecar moltes suspicàcies (i aquí ho deixo). La segona cosa que en recordo és, precisament, l’avanç de les obres, i com aquestes anaven desfigurant un paisatge proper que (sense voler posar-hi un excés de dramatisme) ja mai no tornaria a ser el mateix. No parlem pas de paratges verges, és clar, però sí d’un panorama agrícola i forestal fora vila que, de sobte, es veia esquinçat. Dins d’aquest paisatge, he de dir que la construcció d’aquella carretera, llavors de caire gairebé futurista (això dels peatges semblava reservat a terres llunyanes), es va cruspir un pub mític, el Jakob’s (ubicat on ara hi ha precisament l’enllaç de la C-55 amb aquesta via ràpida, entre Sant Vicenç i Castellbell), que s’havia convertit en epicentre de les activitats nocturnes i, per derivació, de socialització del jovent de l’entorn. Segur que van ser uns quants centenars els que en van quedar orfes. De la inauguració no en tinc memòria directa. Però sí, en canvi, d’altres fets que em fan molt més mal. De les primeres víctimes mortals de la llavors flamant autopista (no feia ni un mes que s’havia estrenat), una bona amiga d’institut. Un fet que em va colpir enormement quan tot just estrenava la majoria d’edat. Malauradament, a la relació luctuosa d’aquesta via hi he afegit, anys després, altres persones properes o conegudes. I al llarg de tots aquests anys, la percepció, tal com he escrit en alguna altra ocasió, que aquesta via no va estar pensada ni executada per servir la comarca, sinó per servir-se’n. Un dret de pas. Una porta del darrera cara, caríssima. Avui, tal com s’explica en aquest mateix diari, l’autopista en compleix 35. I ja veieu que, per part meva, no és precisament un aniversari de bufar espelmes.