Opinió | MIRALLS

El Centre Històric no es mereix l’eutanàsia

Lamentablement s’han d’ensorrar dues cases perquè el debat sobre el Centre Històric de Manresa torni a ser un dels principals focus d’atenció de la política local. Fa anys que se sap que hi ha un malalt i que l’aposta per una cruel eutanàsia està guanyant pes per sobre d’una cirurgia poc invasiva que permeti recuperar el pols que es perd cada dia, cada mes. Plans d’actuació a aquestes zones més degradades de la ciutat han quedat sense sentit perquè no se’ls ha dotat de pressupost. El Centre Històric ve a ser com una persona d’edat avançada que la família aparca en una residència a l’espera del traspàs a una vida eterna sense rebre l’afecte que cal esperar.

La falta de recursos econòmics destinats directament a Barri Antic, Escodines i part de Vic-Remei es podia entendre quan l’ajuntament es trobava amb l’aigua al coll, amb un deute i un dèficit que feia inviable destinar partides a l’acció directa sobre els carrers, places, habitatges i comerços al que durant generacions va ser el cor de la ciutat. Els superàvits dels darrers anys han d’anar on el malalt està més perjudicat.

El Centre Històric, que sempre m’he imaginat, no és el de cartró pedra, no és el de Vic, ni el de Girona. El de Manresa té prou personalitat i una identitat pròpia. La ciutat dels turons permet encimbellar un patrimoni arquitectònic que en pocs llocs del país es pot trobar concentrat en poques hectàrees. És l’hora d’actuar d’una manera decidida, de rehabilitar el que sigui viable, de fomentar la rehabilitació de façanes... L’Ajuntament i les administracions públiques han de donar exemple amb el patrimoni que és de la seva propietat. Han de ser els primers. La Sareb també hi té molt a dir. El banc dolent és molt dolent.

La PAHC i formacions polítiques tenen raó quan parlen que edificis que són propietat de la Sareb han de convertir-se en pisos socials, amb tots els serveis pertinents. Amb el que no estic d’acord és que s’hagin d’expropiar els seus béns o els de propietaris privats. Hi ha altres fórmules. Tenim prou males experiències a Manresa amb les expropiacions com per tornar a jugar amb foc. A la Sareb i a altres mals propietaris els hi faríem un gran favor amb l’expropiació perquè rebrien una contraprestació econòmica que no es mereixen per la seva inutilitat, per haver ajudat a enfonsar la ciutat. Als inútils se’ls ha de multar, se’ls ha d’obligar a reformar. L’Ajuntament i les administracions han de premiar als que fan, als que aposten per al Centre Històric.

El ritme de les mesures a prendre no pot ser l’habitual dels organismes públics, com ho constatem a la futura delegació del Govern de la Generalitat o la Fàbrica Nova. L’acció de xoc vol dir actuar amb urgència, sense dilació. Vol dir activar ajudes reals, que vagin més enllà de les testimonials. Vol dir proactivitat i no reactivitat. Els superàvits dels darrers anys, que han estat notables, no arriben on hi ha el moribund. Els indicadors socials i patrimonials que es publiquen a aquest diari són evidents del mal moment de la Manresa antiga. Si no premem l’accelerador, l’eutanàsia està servida.