Opinió | a tort i a dret

La Manresa que cau no és cap novetat

Que un 42% de les actuacions d’emergència de l’Ajuntament en edificis de Manresa es concentrin al nucli històric és una xifra notable però comprensible. L’estrany seria què la meitat de les actuacions fos en edificis construïts els darrers vint anys als barris més moderns. No pot esperar-se el mateix comportament en les construccions del darrer mig segle que en les datades fa més de cent anys. «Centre històric» és el nom amb aires prestigiosos que s’ha donat a la que pot anomenar-se simplement «Manresa vella», i que inclou l’antic clos murallat i els ravals d’abans de la industrialització. És cert que s’hi troben algunes edificacions força sòlides, però moltes altres ho són ben poc. Quan vaig començar a fer informació municipal, a Urbanisme s’exhibia el plànol d’un estudi sobre l’estat de totes es finques, i la majoria es representaven amb els colors més o menys foscos de la deficiència. Des de llavors han passat quatre dècades llargues; una part de les cases més fràgils han estat enderrocades i reemplaçades per blocs de promoció pública, però la majoria s’han limitat a afegir el pes dels anys a les seves ja fràgils costelles. Les actuacions de substitució ens recorden que en algunes etapes sí que s’ha treballat per renovar, i també és cert que d’ençà la Gran Recessió les hisendes locals no han parat de patir, però és hora d’arromangar-se i prendre, o reprendre, la iniciativa. La ciutat no pot limitar-se a deixar actuar el corc que desfà les illes més antigues i anar-hi al darrera quan el desastre és massa evident. De fet, sorprèn que no hi hagi més emergències declarades: deu ser que alguns sostres i teulades que ho mereixerien no els veu ningú perquè ningú no hi viu. La Manresa vella és una bomba de rellotgeria, però també pot ser una gran oportunitat per fer Urbanisme amb majúscules, d’aquell que provoca grans canvis. Un repte que demana col·laboració público-privada i ambició política. Existeix?.