Opinió | DES DEL MEU COSTAT DEL PRISMA

Abstenció independentista

És curiós veure com Junts té capacitat de col·locar el seu discurs en una part de l’imaginari col·lectiu. La setmana passada era majoritari l’escenari de repetició d’eleccions amb llista unitària de l’independentisme. Sempre que la dreta és al capdavant és necessària la unitat, en canvi, quan és Esquerra qui lidera, aleshores, tot són discussions.

La necessitat d’unitat té el seu origen en la convicció que la pèrdua de suports és fruit de la divisió. Aquesta és una lectura molt simple del que està passant al país, la realitat és molt més polièdrica. Cert que hi ha una part, però molt més petita del que es fa creure, de ciutadans independentistes que han deixat de votar per les baralles de Junts amb Esquerra. Però el gruix no ve per aquí. Hi ha una part de nacionalistes que els van fer creure que podrien realitzar el seu somni de la independència. Així és com es van convertir en independentistes militants. Amb el temps han vist que la independència no serà possible, s’han sentit enganyats i el que és pitjor ningú s’ha disculpat pel que va passar, a l’inrevés tot és culpa de la repressió. Els antics nacionalistes que tenien una fe cega amb els dirigents, no entenen que no tinguessin res previst per a l’endemà, ni de la seva part, ni de la més que previsible reacció de l’estat i, amb el pas del temps, tenen més clar l’engany.

Aquests votants estan a l’abstenció a l’espera de destí i difícilment tornaran a l’independentisme amb els líders del 17. És més que probable que aquell que millor transiti cap a nous lideratges i en la renovació del discurs se’ls emporti. Si les actuals organitzacions no són capaces de renunciar a certs discursos del passat en sortirà una de nova que generarà il·lusió. De moment l’únic que pot convèncer a una part és el rigor i serietat del candidat Socialista.

L’independentisme s’ha de mirar al mirall i decidir que vol ser, una força política cada vegada menys representativa o una força amb impuls transformador que assoleixi fites de benestar pels ciutadans mentre avança en els seus postulats.

Dilluns amb una llarga piulada en Puigdemont ens va deixar clar com actua, un exemple del que diem, mentre pot fer veure que ell lidera les negociacions tot va bé i tot el mèrit és seu, però quan és Esquerra qui ho fa és una vergonya. Ell s’ha apuntat l’amnistia, que de fet és de molts. I ara que sembla que Esquerra aconsegueix posar en l’agenda un finançament singular ho considera un «escàndol en tots els sentits» i amenaça al president espanyol de retirar-li el suport. Amb actuacions d’aquesta mena, es farà molt difícil que el cos central de la societat catalana participi d’aquesta política independentista.

Les coses han de ser més fàcils, els ciutadans no paren de demanar a crits que els hi resolguin els seus problemes del dia a dia, i el que és segur que si torna a haver-hi eleccions, els independentistes i tornaran a deixar un altre llençol a la bugada, les seves ocurrències cada vegada menys assumibles fan que els ciutadans els abandonin.