Opinió | A BORD DEL BEAGLE

Valadon com a símptoma

Si és veritat que l’estiu és temps d’oci i un moment ideal per llegir els llibres que hem deixat aparcats durant l’any, mirar les sèries que tenim pendents i anar a veure les exposicions que encara no han tancat portes, serveixin aquestes línies per posar el focus en una mostra temporal que fins a l’1 de setembre es pot visitar al Museu Nacional d’Art de Catalunya: Suzanne Valadon. Una epopeia moderna. Aclaparats com estem pel pes dels grans noms de l’art, és d’agrair la valentia dels museus que dediquen recursos a treure de l’anonimat figures com la pintora francesa, figura emblemàtica del Montmartre bohemi del qual en coneixem vida i miracles dels protagonistes masculins. Valadon, desconeguda, oblidada, ressuscita ara per mostrar-nos un talent que grans tòtems com Degas van saber valorar i promoure.

La mostra està organitzada per l’equipament que dirigeix Pepe Serra en col·laboració amb el Centre Pompidou-Metz i el Musée d’Art de Nantes, i té el comissariat de Philip-Dennis Cate i Eduard Vallès. Recorrent les diferentes sales per on es desplega l’obra, no tan sols podem admirar el talent de Valadon com a pintora, dibuixant i gravadora sinó també palpar el rastre de la dificultat inherent a la doble condició de dona i artista. Valadon va tenir una relació amb el pintor català Miquel Utrillo de la qual en va néixer un fill, Maurice, a qui el pare va trigar set anys a reconèixer. Del retrat al paisatge, del nu a la natura morta, la intensitat cromàtica i la vitalitat de l’obra de Valadon, expressada en un centenar d’obres, és un cop de puny al cànon patriarcal de l’art i s’hostatja en un museu que treballa per corregir inèrcies històriques sempre lesives amb la visibilitat de la petjada femenina en l’art. No és que al museu no hi hagi dones, no, el problema és que sovint hi apareixen nues i com a objecte d’inspiració dels artistes masculins. Però noms com els de Lluïsa Vidal, Olga Sacharoff, Remedios Varo, Laura Albéniz, Mey Rahola i Mela Mutter, per citar-ne alguns, ens recorden que elles també van pintar, van esculpir, van gravar, van dibuixar. I tant o més bé que ells. El Museu Picasso també rema en aquest mateix sentit amb la nova temporal que es va inaugurar fa uns dies dedicada a Fernande Olivier, la parisenca que va anar a Gósol amb Picasso. Els museus són conscients de la responsabilitat que tenen de rescatar i posar a l’aparador figures que no poden quedar marginades ni un minut més.