Opinió | UN COP D’ULL

Manresa no és Tor.O sí?

Ara que estan tan de moda les tretze cases de Tor em ve al cap quan algú camina pel carrer i cau de forma accidental però de manera espectacular. Generalment, la reacció és aixecar-se a gran velocitat fent veure que no ha passat res, tot desitjant que ningú no vegi el ridícul que acaba de fer. És que som molt previsibles. I malgrat ser-ne tant és com sinó ho volguéssim admetre. Per això, no hauria de sorprendre a ningú que Tor, a dia d’avui, estigui tan de moda i s’hagi convertit en un nou nínxol turístic de visitants amb ganes de veure sang, de trobar algun d’aquests homes primitius que van amb la pistola al damunt cobrant per poder passar pels camins. Que hi hagi gent amb ganes, doncs, de viure experiències fortes i molt més econòmiques i menys sofertes que no pas que saltar amb paracaigudes, fer curses maratonianes o bé anar de voluntari a alguna zona de conflicte.

Doncs ara és el moment de Tor, malgrat que no sembla que al seu petit veïnat això li acabi de fer gaire el pes tenir tal volum de tafaners que no saben com passar el cap de setmana. Tot i que, a ben segur que hi ha algú que en farà l’agost de tot plegat, perquè sempre hi ha oportunitats per algú. De fet, xafardejant per les xarxes he vist que es poden llogar 4x4 (pel mòdic preu de 64 euros) i s’hi organitzen caminades, rutes que t’expliquen de qui és cada casa, i visites a l’escena del crim. D’aquí a poc ja m’hi imagino una fira teatralitzada, ara que s’estila tant això que la gent es disfressi per transportar-nos a una altra època, on hi trobarem tots els personatges de l’auca: els Palanca i Sansa, la guàrdia civil, els del contraban, els que fugien de la guerra... Pot donar molt de sí i ser una manera pedagògica d’aprendre una mica d’història. Ideal, doncs, per enviar-hi l’alumnat d’ESO, que hi pot arribar després d’haver fet una bona caminada (així cremen hormones i deixen el professorat tranquil). Poden aturar-se a dinar l’entrepà a ca la Sisqueta i, a la tarda, fer joc de rol, en què ens repartim els diferents papers amb l’objectiu de trobar el tresor amagat de Tor.

Potser a Manresa podríem convertir-nos en un nou Tor. No ho dic pas ni per les dimensions, és obvi, ni pels assassinats, ni perquè siguem una ciutat plena d’homes primitius. És clar que no. El meu enfocament, no molt rumiat (ho haig d’advertir), seria plantejar aquest esquer: de qui són els pisos buits del barri vell?, qui hi havia viscut en aquestes cases?, què s’hi amaga darrera aquestes façanes malgirbades i a punt de caure? Qui hi ha mantingut el foc encès tot l’any? Ara que fins i tot Carles Porta ve a filmar a la nostra ciutat ja ho tenim a la mà. Potser així el turisme que no ens ha portat ni Sant Ignasi ni la Sèquia ens el portarà el nostre nucli històric, que té espais preciosos, racons atraients i carrers i carrerons, com no pot ser d’una altra manera en un nucli que és antic i que hauria de ser un dels pulmons de la ciutat, però que té potencial que cal omplir amb diners, és clar, però, sobretot, amb idees, amb projecte, amb lideratge. Comencem a posar-hi fil a l’agulla des de tots els sectors, que si no potser sí que al final només quedaran 13 cases. I esperem que sense morts.