Opinió | VEIENT-LES PASSAR

Pensar en les mares

Quan t’exasperes per coses que sembla que només et preocupen a tu, llegir una opinió que coincideixi amb la teva és sempre un gran consol. Per sort en pocs dies he sentit aquesta satisfacció dues vegades. Sí, dues, i gairebé a tocar. La primera va ser llegint un article del Pep Garcia on posava a la picota aquells que de tot en diuen «experiències», des d’anar a fer un sopar fins a conduir un cotxe. La segona la vaig tenir diumenge passat llegint un altre article, en aquest cas de l’amic Joan Barbé, on parlava amb ironia d’aquella «progressia periodística» que ara, quan s’ensorra un edifici, en lloc de dir que s’ha ensorrat diuen que ha col·lapsat. La llista d’expressions idiotes no para de créixer i amb tres columnes com aquesta no en tindria prou per repassar-les totes. Precisament perquè n’hi ha tantes em va semblar una gran casualitat que fes pocs anys que jo mateix hagués exposat a El Pou de la Gallina la meva sorpresa davant d’aquella invasió d’«experiències» absurdes. I em va semblar encara una casualitat més gran coincidir amb el Joan Barbé amb una altra paraula, col·lapsar, que era justament la que tenia pensada per enfilar la meva columna d’avui. Era com si ens haguéssim llegit el pensament i això em va donar molta tranquil·litat, aquella tranquil·litat de sentir-te menys sol enfrontant-te a una plaga.

És possible que col·lapsar sigui una paraula indicada per redactar un informe tècnic, i potser sigui també d’ús comú entre els arquitectes, però utilitzada en una conversa normal o en una notícia en un mitjà generalista sona estranya, forçada, fora de lloc. Passa amb aquesta i amb totes les que es diuen o s’escriuen com si un fos un enginyer, un metge o un psicòleg sense ser-ho. I és un fenomen que s’encomana com tot el que és aparença i postureig.

La meva mare llegia cada dia els dos diaris que entraven a casa, li agradava estar informada de tot i es mantenia atenta a les coses que passen al món. Es va morir fa quinze anys, a punt de fer els 82, sense haver pronunciat mai la paraula empatia. Suposo que ni la coneixia, però sí que sabia què era posar-se al lloc dels altres. De la mateixa manera que es va fer tips de «socialitzar» i d’«interactuar» sense imaginar-s’ho. I si hagués arribat jo a casa dient-li que una teulada del carrer Sant Andreu havia «col·lapsat» o que estava trist perquè em sentia «invisibilitzat», possiblement no hauria entès res i m’hagués pres per ximple. Si ara aixequés el cap, per trobar el sentit a moltes coses de les que es diuen als mitjans hauria de fer un curs accelerat d’expressions idiotes. És urgent tornar a la naturalitat en el llenguatge, que els periodistes tradueixin en paraules planeres el vocabulari tècnic i que escriguin pensant també en les seves mares i en les mares i les àvies de tots.