Opinió | TRIBUNA

Per guanyar sobirania

El sector del porc tremola. Els xinesos responen als aranzels de la UE als cotxes elèctrics dient que revisaran els impostos a la importació de carn de porc i a la Xina hi enviem el 20% del total de les exportacions. Produïm cinc cops més de la carn que consumim i en mengem massa.

Jo me n’alegro i no ploreu pels pagesos perquè els pagesos que conreen la nostra terra només hi escampen els purins dels porcs. Els guanys se’ls queden uns altres.

És el mateix que passa amb el turisme que diuen que ens farà remuntar el creixement del PIB per damunt del previst. Els treballadors més precaris del país són els del sector serveis de les comarques turístiques. Les platges que cal refer després de cada temporal les paguem tots amb diners dels quals es queden a Madrid els de «Costas». Per a qui és el gran negoci turístic? A les illes ho tenen clar. A Mallorca la gent ha dit Prou!, i ha ocupat els carrers i les platges, i a Tenerife ha dit amb tota contundència que tenen uns límits i que ja estan sobrepassats.

De mica en mica anem veient les trampes que s’amaguen sota la transició energètica i l’actual model de creixement imparable. Ara es posa en evidència que els diners públics invertits a potenciar l’electrificació dels cotxes són un dopatge per a la indústria del ram. Els elèctrics purs baixen de vendes, es mantenen només les dels híbrids endollables, i les proves reals diuen que el consum de combustible fòssil d’aquests vehicles és molt semblant al dels que cremen només benzina. Resultat, molt diner públic per no rebaixar ni una mica les emissions de CO2.

No segueixo explicant les pífies de la indústria dels aerogeneradors ni de la de l’hidrogen, alimentades pels Next Generation i repeteixo un altre cop com ho feia fa quaranta anys: «renovables sí, però no així».

Ni porcs a la Xina, ni cotxes elèctrics. Agricultura de proximitat lliure de trampes i de dopatges a l’agroindústria, i del domini indigne dels intermediaris. Reorganització de cultius a la nostra terra per alimentar-nos nosaltres, que n’hi ha prou de terra i que es podria estalviar molta aigua, i amb els ramats, netejar boscos per reduir incendis. Producció segons les capacitats i les habilitats de cada territori pensant preferentment en les necessitats de la mateixa gent. I els recursos públics a allò que és essencialment públic i necessari per a la gent: habitatge, transport públic, renovació de l’agricultura ecològica i sobretot, la cura de les persones que es troba en uns nivells d’indignitat intolerables.

No cregueu que parlem de coses impensables, estem parlant d’actuacions concretes que tenen un marc de planejament perfectament estudiat i experimentat. Se’n diu planejament territorial bioregional, aquell que ens permet ordenar les activitats segons els recursos i les necessitats del territori proper. Es tracta de refer els plans parcials territorials, un tema que els experts de casa han tornat a posar sobre la taula.

Aquest és el camí real, planer, de la sobirania que la política hauria de recórrer.