Opinió | EL CROQUIS

Sense president ni finançament

Tal com ha passat les darreres setmanes, la política catalana es manté en una situació de bloqueig polític que no sembla fàcil de superar. Fa ben pocs dies, el president del Parlament català, Josep Rull, podria haver convocat un ple per tal que els diputats votessin un nou president de la Generalitat. Però, evidentment, per votar-lo caldria que hi hagués algun candidat –o diversos- disposats a exercir aquest càrrec. Però el fet és que en aquest moment no n’hi ha cap. I no n’hi ha simplement perquè fins ara cap dels que hipotèticament podrien voler exercir la presidència no han aconseguit reunir els suports parlamentaris suficients. Ni el PSC, tot i que va ser el partit més votat en les eleccions del passat 12 de maig, no disposa de prou diputats. Ni Junts, tampoc. I el suport que, teòricament, l’un o l’altre podrien aconseguir de la resta de diputats del parlament, segurament tots dos consideren que condicionaria massa la seva actuació per a acceptar-lo. Per tant, no es pot convocar el ple del parlament català per investir el nou president de la Generalitat perquè amb l’actual distribució d’escons fins ara no hi ha candidats que es plantegin exercir aquest càrrec fonamental. I com se surt d’aquest atzucac? Doncs només hi ha dues possibilitats: obrir noves converses i intentar d’arribar als acords que fins ara no s’han aconseguit abans del 26 d’agost, o bé s’hauran de convocar noves eleccions el diumenge 13 d’octubre.

Respecte de la relació econòmica, sempre tensa, entre Catalunya i l’Estat, aquests dies ha reaparegut el tema del finançament català o sigui com es pot arribar a aconseguir el màxim possible d’autonomia econòmica. O dit d’una altra manera: com es pot trobar l’equilibri entre els diners que surten de Catalunya cap a l’Estat en forma d’impostos i càrrecs de tota mena i els que l’Estat hi retorna d’una manera o altra en forma d’inversions. Es tracta d’una qüestió que sempre ha estat polèmica per la molt notable diferència entre aquests tres elements: allò que l’Estat realment recapta a Catalunya, allò que els pressupostos estatals diuen que s’invertirà al nostre país, i allò altre –que sempre és molt més reduït– que s’hi acaba invertint efectivament. En aquests moments, com que el PSOE necessita els vots d’ERC i Junts per seguir governant, sembla que podria estar està disposat a revisar les bases econòmiques de la seva relació amb Catalunya. Tot i que amb un cert escepticisme caldrà seguir amb atenció les converses que hi hagi amb aquest objectiu.

Hi ha un altre àmbit en què segons veus de molt relleu i prestigi Catalunya està quedant massa enrere. No es tracta de buscar culpables ni de retreure res a ningú. Però sí que segons els especialistes en aquest tema cal avançar amb plantejaments molt més decidits i clars en un àmbit ben concret: l’adopció de mesures més valentes i específiques en el camp del canvi climàtic i la transició ecològica. Avui ja no hi ha dubtes sobre el fons de la qüestió: si no es va actuant aviat de manera més contundent, la situació global anirà empitjorant i les sequeres, les calorades i els fenòmens meteorològics violents sovintejaran i seran pitjors cada vegada. Estem avisats, doncs, i els propers anys seran decisius per començar a rectificar coratjosament la manca d’actuacions dràstiques i decidides. Si no és així aviat en patirem les conseqüències.