Opinió | FOTO DE: Xavier Serrano

Vacances

Vacances

Vacances / Xavier Serrano

Si sou mestres, pares, mares, tutors, progenitors, si teniu alguna criatura al vostre càrrec a casa o en un aula, correu a llegir L’escola de l’ànima, de Josep Maria Esquirol. És la lectura que m’ha acompanyat per casualitat aquests últims dies de final de curs dels meus fills. De vegades, totes les peces encaixen sense esforç i aquest ha estat el cas. L’he llegit pausadament, amb el llapis a la mà, com una bona alumna. Parla de l’escola com un lloc sagrat on s’han d’explicar les coses bones, les que venen donades –com la bellesa de la natura– i les que hem creat –com la literatura, la música o les matemàtiques. M’agrada quan afirma que «caldria tenir escola tota la vida. Igual que casa», que «de menuts i de joves, és bo a anar cada dia a escola i tornar a casa; de grans, és bo tornar cada dia a casa i, de nou, anar alguns dies a escola». Comparteix, entre moltes altres reflexions, que «una escola amb violència deixa de ser una escola», que educar significa ajudar algú a orientar-se, que ensenyar vol dir indicar, mostrar i que, per tant, «s’educa més aviat amb el cor i s’ensenya més aviat amb les mans».

Feia temps que no sentia enyorança de ser estudiant i prou. Estar dins d’una aula, amb el temps aturat, escoltant, llegint, fent deures, rebent informació, entenent-la, processant-la, barallant-m’hi, odiant-la o convertir-la en matèria útil per si fa falta en el futur, aquell estadi sense data ni horitzó fix. Omplir el magatzem, el rebost de la vida, descobrir eines noves, ser avaluada, fer exàmens –sempre patint per la suor de les mans que humitejaven el paper–, suspendre o aprovar. El primer lloc on se’m va posar a prova va ser en una aula. L’assaig de vida real va ser allà. A casa, el cel ja estava guanyat des d’abans del néixer.

Aquest setmana s’ha acabat l’any per a moltes famílies que, com la meva, no només acomiaden un curs sinó una etapa educativa. Per descomptat –ho sé–, la clouen els infants i adolescents, però els seus canvis també són els nostres. Ha estat l’últim dia de classe i al tros de cel que veig des de casa, llu un cos amb molta intensitat. En busco el nom i l’Sky Map diu que és Spica, un dels objectes més brillants de la constel·lació de la Verge i dels vint estels més lluents del cel nocturn. Des de bon matí sento com si se m’hagués escapat un globus per sempre. He acompanyat el meu fill gran a escola. Li he dit que gaudís de la jornada. Ha baixat del cotxe somrient mentre Manu Guix s’esgargamellava a la ràdio cantant «baixa, amor meu / baixa, amor meu/ que això s’acaba». El millor dels finals són els nous principis. I mentre esperem que arribin farem vacances.