Opinió

Cremats a la foguera de dos en dos

La credibilitat és allò que es guanya a còpia de ser honest, veraç, competent, rigorós, constant. Costa d’aconseguir, però es pot perdre en un no res per falta de criteri, per deixar de ser fidel al compromís inicial. El dia a dia ofereix un ampli ventall de situacions en què ser creïble és condició indispensable per a reeixir o sobreviure en l’àmbit familiar, socialment, a l’empresa o, per acotar el tema, en l’activitat política. La família, la vida social, els consells d’administració tenen molt clars els límits de transgressió del compromís adquirit quan va començar la relació, però els professionals de la política (els que en viuen còmodament), no. Semblen tenir butlla renovada cada quatre anys, a partir de l’expertesa acumulada en guanyar i perdre credibilitat (eleccions, escons) sense immutar-se massa (»la gent no té memòria»), si no és que perilli la seva plataforma de poder/benestar. Carrizosa, Arrimadas i companyia ja ho han tastat i escoltat en les absoltes «tanta pau trobin, com descans deixen», que resumeixen el seu llegat. Però no són pas els únics a haver perdut credibilitat i que vindria de gust cremar a la foguera de dos en dos, aquesta nit de Sant Joan. Per exemple: quina fanfarronada més els queda per dir als pinxos Alfonso Guerra i Felipe González? Quin rigor tenen aquells que han premiat la credibilitat de Miquel Iceta (que el 2012 defensava que «els referèndums sobre la independència s’han de poder fer»), amb el càrrec d’ambaixador a la Unesco? I ja direu quina credibilitat ens mereixen els presidents autonòmics, portaveus i polítics del PP que blasmen contra el finançament singular que reclama Catalunya, si ho contrastem ara amb el que afirmava Feijoó el 2016 en un acte del Cercle d’Economia: «no és fàcil explicar que a Catalunya no se li faci un concert, quan sí que el tenen els bascos i els navarresos». El zero en credibilitat també se l’emporta Alícia Sánchez Camacho (recordeu la manefla?), que el 2013, ja amb Rajoy a la Moncloa, preparava la campanya de les pròximes autonòmiques anunciant que s’arremangaria i treballaria com a presidenta del PP català per a aconseguir un «finançament singular per a Catalunya». El premi l’assaboreix ara com a diputada a l’Asamblea de Madrid que presideix la increïble (i mai més ben dit) Isabel Díaz Ayuso, experta a fugir d’estudi comptant amb la complicitat judicial, mediàtica i econòmica que la catapulten, inevitablement, cap a la Moncloa. L’inevitable, a Catalunya, sembla que serà la repetició electoral a l’octubre, si no passa res que no hauria de passar i que està posant a prova la credibilitat dels partits catalans. Els que parlen d’independència ja cal que pedalin perquè, com a mínim, hi ha un milió de votants seus que no se’ls creuen.