Opinió | A tort i a dret

La insuportable insensibilitat de la fotomulta

Un aspecte empipador de les fotomultes és que no hi pots parlar. No tenen orelles per a les teves confuses explicacions. Et clissen, te la claven i t’ignoren per sempre... o fins que et tornin a pescar, si ets prou despistat per no aprendre la lliçó.

Amb un guàrdia hi pots parlar. No vol dir que serveixi per a res, però al menys ho has intentat. Què diu, que per aquí no es pot passar? No en tenia ni idea. No he vist el senyal. Deu estar tapat per un arbre. A aquesta hora el sol enlluerna. Jo abans sempre agafava aquest carrer. No pateixi, no em tornaré a equivocar. Per on he de sotrir?

De vegades la cosa funciona i de vegades no, depèn del guàrdia i de les teves habilitats seductores. Les persones que cauen bé tenen més probabilitats d’obtenir l’absolució automàtica: va, passi, passi, però no hi torni. Li ho prometo, gràcies, gràcies.

La càmera de la fotomulta no admet cap mena de diàleg. Encara pitjor: el seu atac és silenciós, amb premeditació política i traïdoria informàtica. Pertany a la mateixa espècie depredadora que els radars de les carreteres. Com aquells insectes que piquen discretament i al cap d’una estona tens un borrot enorme, amb aquests artefactes te n’adones quan t’arriba la recepta de la purga. I au, reclama: ja no tindràs al davant un agent amb cara, ulls i sensibilitat variable, sinó el leviatan impersonal i despietat de la màquina administrativa.

Per tot això, les fotomultes són impopulars, malgrat els seus avantatges: estalvien personal, ja que els policies poden dedicar-se a altres coses; atemoreixen els potencials infractors, perquè la clatellada és segura, i aporten diners a les arques municipals: a Manresa, quatre milions en tres anys.

El sorprenent és que les infraccions persisteixin: de gener a maig d’aquest any, les trampes van fer una mitjana de 26 captures diàries. On tenien el cap els infractors? Pensaven que el rètol «control fotogràfic» es referia a ensenyar les fotos de les vacances? n