Opinió

Si jo tingués una foguera...

Tradicionalment, en una nit com la d’avui, en tots els pobles i barriades s’encenia una foguera on, com en la cançó de Joan Manuel Serrat, es cremaven fustes i mobles vells. En un sentit metafòric, i basant-nos en la coneguda cançó de Los Sírex, Si yo tuviera una escoba, si tinguéssim una foguera, quantes coses no cremaríem! Jo, per exemple, cremaria els derogadors de la llei de memòria històrica, els polítics a qui els encanta la fruita, també aquells que van de farol; els venedors de fum, els coves del peix al cove, el dit que assenyala la lluna, les portes giratòries, les llistes d’espera, els que menyspreen la pròpia llengua i la dels altres, els que tothora parlen dels canvis de paradigma i de no pot ser d’altra manera; el govern de Vinarós, que avui prohibeix la flama del Canigó perquè reivindicar el valencià a València és ser antivalencià; els que critiquen per criticar, l’últim llibre del bufó de Tabàrnia; els llepes, els trepes i els corcons; els que pronuncien Berga amb la e oberta, els bocamolls secs d’idees, els condecoradors de fiscals fecals, els flautistes d’Hamelín de les xarxes i les rates que els segueixen, els piròmans de boscos i de les ones, els manuals per aprendre idiomes en una setmana, els polítics caducats, els metges sense títol i els que exerceixen amb el títol comprat, els que renten els draps bruts fora de casa, els acudits dolents i els dolents sense cap gràcia; els maltractadors de cossos i ànimes; el mirall que cada dia em fa més vell; l’inventor del regueton, la bateria del meu veí de dalt, els que diuen psè! per dir sí, aquells a qui els galons i les togues els pugen al cap massa sovint... En certa ocasió Quim Monzó, responent a una enquesta sobre què cremaria i què salvaria, va respondre: «Ho cremaria tot i no salvaria res.» Per si de cas jo també salvaria una capsa de mistos. No se sap mai què més es pot cremar.