Opinió

Una sentència per a una brutalitat

La violació en ella mateixa és una acció brutal. És una imposició d’una voluntat contra la de l’altra. La nostra societat - i estaria bé que la idea s’escampés arreu- ho rebutja, ho menysprea i ho condemna. Aquesta setmana ha acabat a l’Audiència de Barcelona el judici contra l’acusat d’una de les violacions més mediàtiques que hi ha hagut al país per la brutalitat emprada. Una noia menor d’edat va ser violada per un noi, a la sortida de la discoteca, la matinada de l’1 de novembre del 2021, al polígon les Comes d’Igualada. Ell no en va tenir prou amb l’abús de la pròpia acció sexual sense consentiment, que va intentar matar-la i, abans o després, li va produir importants lesions a la zona anal i vaginal.

Gairebé tres anys més tard, l’acusat i el seu advocat neguen els fets. El primer té una desmemòria sobrevinguda. Deuen estar ben convençuts de la que diuen que és la seva veritat, tant, que amb la simple pretensió d’evitar anys de presó posen sobre la taula el consum i l’abús de diferents drogues per part de l’acusat (tot i que neguin els fets demostren estar convençuts que hi haurà una sentència en contra dels seus interessos).

La condemna ha d’acompanyar qualsevol violació, amb l’ajustament al codi penal que li correspongui. El tribunal haurà de sentenciar amb les proves aportades per les parts al judici. Amb el màxim encert, sense atendre atenuants estratègics.