Opinió | VIST I NO VIST

Ensemble Alfonsí a Santa Maria de Lluçà

Jota Martínez, especialista en la reconstrucció dels instruments de l’època de les «Cantigas de Santa Maria», i Alba Asensi van recitar i interpretar musicalment els manuscrits, per acabar regalant al públic quatre peces sobre llegendes ocorregudes al monestir de Montserrat, en un marc històric d’acústica immillorable, el monestir de Lluçà, declarat Patrimoni Nacional l’octubre del 2000. Escrites en gallec medieval, els temes són alabances a la marededeu i miracles reciclats. Joan Vila, conservador del museu del monestir i la seva companya, van servir de guia per explicar el conjunt d’elements arquitectònics, escultòrics i pictòrics que formen part de Lluçà. La consagració data del 22 de maig del 905. L’accés principal es realitza per la porta del costat de la muralla, amb tres xiprers, que indicaven la presència d’un hostal. Al pati s’hi deixaven els cavalls i carruatges. Després del jardí i pel claustre actual eren rebuts els visitants. El refectori, avui reconvertit en museu, l’únic de Catalunya on es conserven els frescos romànics originals de l’església del segle XIV. Presidida per una imatge de santa Maria del segle XIII reconstruïda, on s’hi mostrava l’obra mestre del frontal de l’altar, l’original de la qual es troba en el Museu Episcopal de Vic.

A Catalunya hi ha 63 frontals d’altar i per Vila, «aquest de Lluçà és un dels millors de tot el romànic català.» És bizantí, tècnicament una theotokos, una marededeu que ve de Grècia i arriba a Catalunya el 1084, quan una comunitat de monges gregues s’estableixen a Sant Joan de les Abadesses i el bisbe de Vic li demana al mestre de Lluçà que li faci una còpia. Es tracta de l’única icona grega de tot el romànic català. Donarà la volta al món quan Pablo Picasso, als 20 anys, que és l’època en què es troba a Gósol, accedeix a les esglésies romàniques que recorre a cavall. L’escena de la Visitació és coneguda perquè l’abraçada entre la marededeu i la seva cosina Elisabet, pintades pel mestre de Lluçà, a les cares només s’hi reflecteixen tres ulls. Quan Picasso observa el detall, sorgeix la font d’inspiració d’on neix el cubisme. Dins el claustre hi ha 18 arcs i 22 columnes del segle XII, amb capitells d’animals en moviment i plantes entrellaçades que recorden el país del seu autor: un escultor àrab que coneixia la cultura egípcia. De planta irregular trapezoidal, resseguint el sistema de recolliment de l’aigua, amb un l’arc semicircular d’entrada al claustre cristià.

Des del jardí s’observa una panoràmica del castell de Lluçà, força en ruïnes, d’on es veia tot el Lluçanès. Cal remarcar la importància dels nobles de Lluçà que eren els propietaris de la comarca i protegien la població. Els monjos pagaven una taxa de protecció als nobles, que disposaven d’exèrcit propi. Cal remarcar especialment les pintures del Museu. El 1954, la Diputació de Barcelona va contractar un equip d’especialistes d’EUA per treure les pintures que s’estaven espatllant dins l’església. Fixades en requadres de tela, l’any 1961 es van instal·lar en dues sales del refectori. El nou museu es va acabar a finals de la dècada dels 90 del segle passat. Els autors són artistes italians que plasmen la influència del Renaixement en les cares d’uns personatges provinents dels estils romànic i gòtic, en una etapa de transició. Impressiona el tractament dels colors, influïts pel roig de Giotto i el lapislàtzuli, blau, provinent de l’Afganistan. L’abat Bernat Serra va encomanar els frescos per presentar als feligresos la història de la salvació amb escenes bíbliques. La representació de sant Jordi és considerada la primera a Catalunya. n