Opinió | NOMÉS ÉS UNA IDEA

Orenetes i papallones (un toc naïf)

Passejava per un moll de Copenhaguen al capvespre i vaig sentir un soroll llunyà molt familiar. Eren orenetes fent acrobàcies i cridant amb aquell grinyol agut tan característic, exactament igual que les que veig caçant mosquits al pati de darrere de casa. Se’m va fer estrany, perquè aquell era un cel molt septentrional, encara clar ben passades les deu, i em va semblar extraordinari que allà, tan lluny, tan amunt, també hi hagués orenetes; em va semblar extraordinari perquè les tinc associades amb la façana de la Seu, el perfil de Montserrat i les coves marines d’on entren i surten com stukas perseguint implacablement els petits insectes que s’hi concentren atrets per l’ombra i l’humitat, o sigui que veure les orenetes sobrevolar la ciutat de Borgen em va fer sentir com si fos a dos llocs a la vegada. No sé si són exactament de la mateixa varietat, però totes aquestes orenetes, les del meu estiu i les de Copenhagen, fan cada any el prodigi increïble de volar més de cinc mil quilòmetres des del cor d’Àfrica fins a les latituds viquingues, una proesa increïble per a un animal que no pesa més de vint grams.

I això no és res: s’acaba de demostrar que una espècie de papallona, la vanessa cardui, que deu pesar un gram com a màxim, aprofita cada any els vents alisis per emigrar des de les costes de l’oest d’Àfrica fins a les guaianes de Sud-amèrica, travessant la immensitat de l’Atlàntic, amb turbulències i borrasques incloses. Entre cinc i vuit dies sense tocar terra per superar cinc mil quilòmetres d’onades salades. Veient això, cap proesa humana sembla gaire extraordinària, i la sorpresa que genera en algunes ments que els humans tinguem la dèria d’emigrar fa una mica de riure. Vam sortir d’Àfrica com les orenetes, ens vàrem escampar pel món i vàrem superar totes les dificultats per acabar arribant a Amèrica. Com les orenetes i les papallones, però caminant. Quan la vida es mou, no hi ha qui la pari. n