Opinió | petjades

Carpe diem

Quan Nona Arola -directora artística del Festival Viñas de Moià- em va explicar que havia anat una quinzena de vegades al cinema, equipada amb un bolígraf, una llibreta i una lot per apuntar totes les cites literàries i poètiques dels 123 minuts de metratge d’El club dels poetes morts, estrenada el novembre del 1989, no vaig poder evitar un somriure d’estupefacció. Ella i els seus dos companys de pelegrinatge cinèfil i literari -tots tres en aquell moment estudiants de filologia- aprofitaven la sessió contínua que en el segle passat s’oferia al cinema Alexandra, a la Rambla Catalunya de Barcelona, per veure una vegada darrera una altra la pel·lícula de Peter Weir. Ja els deixaven entrar només de veure’ls entrar per la porta. Equipats amb boli, lot i llibreta.

Quan em va explicar que després d’apuntar el vers o la citació de les obres -una oda a Horaci, un poema atribuït a Ausoni, un fragment de Shakespeare i poemes de de set poetes anglesos i nord-americans del segle XIX i XX: Thoureau, Whitman, Byron, Shelley, Keats, Tennyson i Frost - es van passar hores i hores a la Biblioteca de la Universitat de Barcelona remenant llibres i més llibres per trobar el poema o l’obra que coincidís amb el que havien apuntat al cinema, no vaig poder evitar un segon somriure; ara ja d’admiració. Fins i tot hauria aplaudit.

Tot, per publicar un llibre que va sortir editat el 1990, uns mesos després de l’estrena de la pel·lícula, per IXIA Llibres. Un volum, titulat Antologia del Club dels Poetes Morts. Carpe Diem, que recollia tota la literatura que es citava en la pel·lícula i que va ser un èxit editorial del qual es van fer cinc reedicions. Un volum que, 35 anys després, torna a les llibreries, amb una edició «revisada» bilingüe que signen els mateixos autors i publicat per Edicions Reremús.

El 1989-90 l’era d’Internet i del clic fàcil no existia; tampoc el de les plataformes que permeten veure qualsevol film o sèrie de manera immediata. Hi havia el vídeo i uns animals extints com els videoclubs... però les pel·lícules no estaven a disposició del públic fins que passaven mesos de la seva estrena en sales de cinema. D’aquí el boli, la llibreta i la lot. No hi havia altra manera de poder compilar en un llibre la poesia que desgrana el professor Keating. El que no ha canviat és la vigència d’un film iniciàtic, d’uns clàssics atemporals i de la identificació amb l’alumne que despunta a la vida o amb el professor que t’ensenya a mirar el món dempeus sobre la taula. Allò del carpe diem.