Opinió | DES DEL MEU COSTAT DEL PRISMA

Finançament singular

Dies enrere un company i amic em demanava, ras i curt, ens en sortirem? Crec que sí, el sentit comú diu que sí, però ara està difícil. I vaig intentar explicar el perquè jo veig que en Salvador Illa serà el nou president de la Generalitat.

En primer lloc, perquè si no és així l’emprenyada general serà de tals proporcions que Esquerra pot quedar com una força marginal. És més que obvi, que els problemes interns d’Esquerra els han de resoldre ells i els altres hem de ser simples espectadors. Ara bé, si per problemes interns d’Esquerra s’han de repetir eleccions el cost que li tindria seria immens, i per més que ho volguessin disfressar seria percebut així pels ciutadans. L’acord, no ratificat, de l’Ajuntament de Barcelona és un exemple ben clar.

El finançament singular és la clau de l’acord. No és un tema fàcil per ningú, però caldrà invertir-hi moltes hores si volem arribar a un acord. Per dir-ho d’una manera simple, si el document que es fa servir, negre sobre blanc, per discutir, és la proposta d’Esquerra no hi haurà acord. Si es fa servir el programa del PSC serà molt més fàcil, perquè al final, l’evolució pròpia del document portarà a un de molt semblant al d’Esquerra, però amb garanties que pugui ser aprovat a les corts. Per ser més gràfic encara, si se segueix la via que l’antic conseller Mas-Colell va escriure fa uns dies a La Vanguardia hi haurà acord, sí, en canvi, es fa servir la via que va publicar l’actual consellera Natàlia Mas a l’Ara, el dia de Sant Joan, no tindrem acord.

Quina és la diferència entre els dos articles?, un aposta per aprofundir a fons en les possibilitats del consorci tributari Estat-Generalitat, l’altre en nega la possibilitat. Per dir-ho en llenguatge d’Esquerra, si la clau a la caixa només l’ha de tenir la Generalitat, no sortirà, si la clau és compartida al 50% hi ha moltes possibilitats.

Agradi o no, la realitat jurídica no es pot obviar. Per sort la jurisprudència del Constitucional en el cas del finançament és molt àmplia. Només amb la sentència de l’Estatut i sobretot amb els vots particulars sabrem que no podem fer, però també què podem fer. I si una cosa hem de tenir clara abans de començar és que la translació a lleis de l’acord, un cop aprovades seran remeses amb tota seguretat al Tribunal Constitucional per les dretes espanyoles.

El document d’Esquerra té una forta solidesa jurídica tot i que el redactat actual traspassa la Constitució. També cal ser conscient que s’haurien de modificar tres lleis i no dues com diu la consellera perquè -«només caldria incorporar el model a la LOFCA»- vol dir modificar la LOFCA i això són paraules majors. Una llei de l’any 80 sobre la que es va construir l’Espanya de les autonomies, per modificar-la es necessiten 176 vots al Congrés, hi ha quedat clar que amb la reacció de Compromís i Chunta Aragonesista a hores d’ara no hi són.

Si no volem enganyar-nos a nosaltres mateixos, caldrà fer cas a en Mas-Colell i aprofundir al màxim l’Estatut vigent. Si volen, no cal dir-ho, no fos cas que els acusessin d’autonomistes. n