Opinió | TRIBUNA

El nostre feixisme

Ja resulta inquietant la frivolitat llancívola amb la qual blasmem o etiquetem determinades accions o opinions com a «feixistes». Quedem descansats. Semblaria que considerem allunyat o extern a les nostres vides un fenomen, que essent polític, té unes arrels culturals molt properes i europees que arranquen de la Primera Guerra Mundial.

Alguns conciutadans semblen tranquil·litzar-se acotant el tema a Vox i Acció Catalana pensant que nosaltres som els bons i ells els dolents. Però la realitat va més enllà si observem la creixent cultura de l’odi i l’obvi ressentiment que constantment contamina el nostre pensament i la nostra vida social i política. La fa més tòxica, menys democràtica. I dona raó de l’existència de Vox i Acció Catalana.

Jo havia gaudit de Cinco escritos morales. El fascismo eterno de Umberto Eco (Lumen 1995), que és sensacional. Sens dubte, de les catorze característiques del feixisme etern identificades per Eco, algunes parlen de nosaltres mateixos. Però també val la pena llegir a Rob Riemen a Per combatre aquesta època. Dues consideracions urgents sobre el feixisme» (Arcadia, 2018).

Segons ell, Albert Camus i Thomas Mann tenien raó quan ja el 1947 van concloure que el feixisme era un fenomen polític prou estès que podríem descriure com «la politització de la persona massa ressentida», que tracta de mantenir el poder explotant això, el ressentiment, assenyalant culpables, difonent odi, amagant un buit intel·lectual i polític descomunal, proclamant consignes simplistes, insultant l’adversari i construint amb tot plegat un histriònic i mediàtic populisme. Queda alguna cosa darrera d’aquest espectacle d’inhumana gesticulació?

Camus i Mann havien comprès la complexa ambivalència del ressentiment, que és rebuig del present i, alhora, un llaç emotiu, existencial, al passat.

Alguns debats parlamentaris, d’allà i d’aquí, han arribat al punt de fàstic i vergonya aliena. L’odi s’expressa barroerament i mediocre amb un banal puritanisme que pretén i constantment amenaça amb la judicialització. Una majoria d’oradors ja no tenen propostes, només tenen insults o sarcasmes. La intel·ligent ironia i el rigor, semblen haver desaparegut. Si el problema d’Eichmann com deia Hanna Arendt no era la perversió, sinó l’afició per la burocràcia i el compliment d’ordres, també aquí es revela que estem enfront d’un fenomen greu: la banalitat. Si no fas el joc no surts a la foto.

Explica Umberto Eco com el feixisme sorgeix de la frustració individual o social i proposa un consell pràctic del Llibre del Salms de la Bíblia: «Que el sol no es pongui sobre el vostre ressentiment». Ara bé, també podríem no votar a persones que insultin a l’adversari encara que siguin «dels nostres». Defensar la democràcia podria ser això. Però ho fem? Hanna Arendt, gran defensora del conflicte polític, deia que el perdó protegeix de danyar als altres per ressentiment i que l’amistat garanteix l’alteritat i la comprensió per a proposar pautes d’acció conjuntes i amb abast.

Però això ja ho deia Aristòtil: «Sense amistat, no hi ha ciutat».