Opinió

Bonisme en crisi. I ara què?

Bonisme. Me la miro, aquesta paraula, i d’entrada la trobo cursi, antiga, nyonya i de poc recorregut. Si me la torno a mirar amb detall, la trobo inquietant, agosarada, perillosa i contradictòria. Què vol dir bonisme? Soc bonista? És bo practicar el bonisme? És necessari? Ets bo si ets bonista? No m’agrada gens. No m’agrada gens ni mica quan una paraula et crea tantes preguntes i et dibuixa tan poques respostes. I crec que ara mateix és la paraula incòmoda que ens acompanya. Ens acompanya i ens fa nosa. Crec que, ara mateix, el bonisme és l’enemic a batre sense por. Enemic? Sí, perquè no tenim clar si seguir amb ella o deixar-la. I si seguir amb ella ens fa ser bons, i si deixar-la ens converteix en els dolents de la pel·lícula. Parlem de bonisme quan parlem d’immigració, de si el bonisme és l’actitud que ens ajuda o ens torpedina. Si el bonisme és el culpable o la resposta. Si fer bonisme és l’antídot contra ser racista o ser bonista és ser de «tontos», rucs i pagar el beure què diuen aquí. El bonisme és un mirall que no ens agrada perquè ens dibuixa una realitat que no volem i que ens insinua que si no fóssim bonistes tot aniria millor. I ens tempta. Però no sabem a qui li aniria millor. El bonisme és una pancarta que convida a abandonar el bonisme per anar a un lloc que no sabem si ens agrada o no. Si és útil o no. Si és millor o no. Si és possible o no. El bonisme, diuen, porta el lliri a la mà, el bonisme, diuen, ja no ens porta enlloc perquè ens prenen els lliris. El procés també va tenir altes dosis de bonisme que han acabat en insuportables quotes de decepció. El bonisme és la pregunta que ens fem quan, sense voler deixar de ser bones persones i tal i tal, pensem que hi ha d’haver d’altres fórmules. No sé si el bonisme va començar amb el lloat «papers per a tothom» ara que tenim la por, i la (in) certesa d’estar perdent els nostres de papers. I la nostra cultura. El professor Joan Ramon Resina justament ha inaugurat aquest dijous la Universitat Catalana d’Estiu a Manresa posant en dubte, el bonisme. És un debat incòmode, aquest, i de tan incòmode que és cada dia és més i més necessari. El contrari de bonisme no ha de ser malisme. Comencem per aquí, doncs. I obrim el debat però no per viure en el debat sinó per transformar la realitat i millorar-la. Potser que en parlem obertament i canviem les coses. La pregunta és, i això, amb qui ho parlem? I això amb qui ho fem. De vegades ser bonista és parlar amb tu mateix. I ara ja sabem que això està molt bé per començar, però no serveix per avançar. Bonistes en crisi, això està clar i visca la crisi, però ull!, que ja sabem qui ven antídot en pastilles ràpides contra el bonisme.