Opinió

Crisi de vocacions

En aquesta ocasió la crisi no és de tarannà religiós sinó filològic. No deixa de ser curiós, però, que la falta de vocacions sacerdotals coincideixi en el temps amb la minva d’estudiants que optin per cursar filologia catalana per dedicar-se després a l’ensenyament de la llengua en una missió semblantment evangelitzadora, tenint en compte l’ateisme lingüístic dominant. No es pot pas dir que en el cas del sacerdoci i l’ensenyament la sortida laboral no estigui assegurada, cosa que en temps d’estretors econòmiques hauria d’afavorir la plena ocupació. Segurament la crisi és d’arrel. Sentir vocació vol dir sentir-se atret per una idea o una creença. Ni Déu ni la llengua ja no atreuen els que, per dir-ho bíblicament, puguin sentir-se cridats a fer-ne l’apostolat. Predicar la paraula de Déu i la paraula de Fabra actualment és anar a contracorrent d’uns vents que bufen en altres direccions o directament en contra, com al País Valencià i les Illes. Ens estem quedant sense professors de català quan més falta fan. I aquí no és possible de suplir l’absència amb professorat d’importació, tal com fa l’església amb capellans vinguts d’Àfrica, Sud-Amèrica i més enllà. O potser sí. Al món hi ha un munt d’universitats on uns quants centenars d’alumnes estrangers aprenen català. Així com hi ha mestres catalans que ensenyen anglès, per què no poden haver-hi professors anglesos que vinguin a ensenyar català? Costa entendre per què hi ha tants nois i noies catalans que declinen estudiar una carrera amb una sortida professional tan immediata, amb sou fix i un noble objectiu. I això que per ensenyar català no cal saber llatí, ni s’exigeix celibat ni cap altre vot que no sigui manifestar-se en un claustre a favor dels lavabos oberts o tancats durant les hores de classe. Malauradament, aquesta crisi de vocacions no solament afecta capellans i mestres de català, sinó també lampistes, pagesos, associacions veïnals i polítics amb voluntat d’entesa.