Les orenetes del balcó i les de l’ase de Turmeda

«Les orenetes han vingut / ens porten la primavera / el seu pit i la seva esquena / l’un és blanc i l’altra és negre», vaig cantar durant una funció teatral infantil. Formava part d’una mena de colònies urbanes que van tenir lloc a les grans sales llavors buides del Casino de Manresa. Pocs anys abans, de la ma dels professors de llengua (espanyola, és clar) del Peguera, havia sabut allò de la Rima LIII de Gustavo Adolfo Bécquer: «volverán las oscuras golondrinas / en tu balcón sus nidos a colgar / y otra vez con el ala a sus cristales / jugando llamarán». Són fascinants, les orenetes. Fra Anselm Turmeda li fa dir a un ruc xerraire, amb qui fabula la divertida Disputa de l’ase: «se’n van amb els seus pares i mares a hivernar en terres de les Índies, on quan aquí és hivern allà és estiu. I ho fan per estar sempre calents. I, després de la primavera, que és temperada entre la calor i el fred, les orenetes retornen aquí a les nostres terres, i així les veureu venir directament cantant alegres i divertides cap a les cases o els llocs on hi ha els nius que van deixar l’any passat». El que no diuen ni la cançó infantil, ni Bécquer, ni Turmeda, és que les orenetes omplen de porqueria el paviment situat en la vertical del niu; si aquest és a la teva galeria, prepara’t a rascar i fregar. I ves que no t’espatllin una estesa de bugada amb les deposicions que alliberen volant. L’estampa bucòlica té doncs una contrapartida d’incomoditats, però la legislació dona la victòria a les aus, ja que protegeix els nius i prohibeix destruir-los. Fet i fet, si amb la seva voracitat redueixen el nombre dels encara més empipadors mosquits, podem fer tractes. Aquests dies també travessen l’aire, amb giragonses d’avió de combat, els negres falciots, uns altres insectívors afamats de qui Joan Manuel Serrat va escriure i cantar: «que volin els falciots tant li fa al vent». Doncs a mi m’agrada veure’ls fins i tot quan la punta de l’ala d’un d’ells em passa a mig pam de la cara.