Opinió | TEMPUS FUGIT

Emergència lingüística

Fa quinze dies arrencava les primeres ratlles d’aquest espai manifestant que tenia ganes d’escriure sobre la Catalunya que m’agrada, però que la realitat s’imposava amb temes sobre els quals calia cridar l’atenció. Sapigueu que la meva intenció, avui, també, era la mateixa ... però no hi ha manera! Entre altres coses perquè, per tal de poder parlar de la Catalunya que ens agrada, necessitem comptar amb una eina lingüística que la sustenti i, segons els resultats del darrer InformeCAT de Plataforma per la Llengua, pinten bastos en aquest sentit.

La llengua catalana, patrimoni cultural i identitari del nostre país, es troba en una situació d’emergència. Les dades d’ús social del català entre la població són alarmants i revelen una tendència descendent que s’ha agreujat en els darrers anys i que ara concreten les enquestes. Aquest fenomen no és nou; les arrels del problema s’han anat teixint al llarg del temps de forma progressiva, discreta ... sibil·lina, fins i tot. Situacions quotidianes, primer puntuals, a les que no donàvem importància sota una pretesa excusa d’amabilitat i consideració vers l’altre, han forjat els fonaments d’una estratègia de rebuig a tot allò diferent -que va més enllà de la llengua, malauradament- donant lloc a una realitat social que ha posat la nostra llengua contra les cordes.

Sota el pretext legal de la cooficialitat i de la defensa de la llengua espanyola que el sistema estableix com a únic idioma comú per a tots aquells que vivim a l’estat espanyol s’ha portat el català i la resta de llengües minoritàries a una situació de discriminació descarada, sustentada per un menys teniment crònic i un atac continu, presentant-les com un element d’exclusió social quan, en realitat, són el contrari.

Reconèixer la riquesa que el plurilingüisme representa a una societat és una assignatura que no podrem aprovar si no entenem que té a veure amb tots nosaltres i amb allò que som, estiguem vivint o no en territoris amb una segona llengua pròpia. Una llengua no és enemiga de ningú ni fomenta cap discriminació, ans al contrari: el català, com el gallec o l’euskera, són llengües de ple dret i s’haurien de poder utilitzar amb normalitat i sense limitacions dins el seu domini lingüístic.

Segons l’InformeCAT de Plataforma per la Llengua, l’ús social del català és preocupant, agreujat pel marc legislatiu espanyol, que és «totalment contrari» a la llengua catalana. Malgrat algunes lleis favorables, com la del cinema o el codi de consum, no es fan complir. A més, el 80% dels catalanoparlants canvien al castellà sense necessitat, fet que empitjora la situació de la llengua. Aquesta realitat es reflecteix especialment entre els joves: només un 12,1% de les persones entre 15 i 34 anys parlen únicament català com a llengua habitual, mentre que el 71,7% utilitza majoritàriament el castellà.

És veritablement preocupant és la manca de reacció per part de la societat davant d’aquesta realitat. La situació d’emergència del català és una qüestió de responsabilitat col·lectiva. No podem esperar que altres resolguin el problema per nosaltres. Com a societat, hem de valorar i protegir la nostra llengua, perquè és una part essencial de la nostra identitat i del nostre llegat cultural. És hora d’actuar abans que sigui massa tard. La pervivència del català depèn de tots nosal-tres.