Opinió | UN COP D’ULL

Crisi de partits o de model?

Tots els partits amb possibilitats de governar avui a Catalunya estan en crisis internes importants. D’uns en sabem més coses que d’altres, però no n’hi ha cap que se n’escapi, tot i que aquests dies el protagonisme de tot allò que ningú vol que passi dins del seu partit ho pateix ERC de la forma més cruel possible: públicament, a cara descoberta, sense possibilitat (ara ja no) de poder dissimular una història de desamor anunciada entre la Direcció, Junqueras i la militància.

Permeteu-me, doncs, que la crisi d’ERC sigui l’excusa per reflexionar una mica sobre les organitzacions polítiques i deixeu-m’ho fer des d’una innocència intencionada. Junqueras diu que vol tornar-hi i, per això, deixa tots els càrrecs per ser durant uns dies un militant més i parlar amb la militància. Diu que vol escoltar. Així doncs, no els ha escoltat fins ara?, no sap què pensa la seva militància sobre el projecte, el candidat? Potser no ho sap (o no ho vol saber), perquè quan les coses van més o menys bé els lideratges tendeixen a tirar de crèdit. Per això, Junqueras va escollir a dit el candidat Pere Aragonès com va fer Aznar amb Rajoy, Iglesias amb Díaz o quan Albiach, l’any 2020, va dir que estava disposada a encapçalar el projecte i ho va dir perquè sabia que tenia el suport de Colau. També és públic que el PSOE de Sánchez, en la majoria de territoris, ha imposat el seu candidat (independentment del que hagin votat les bases). El PSC, en aquests moments, és una subseu tan sotmesa a Madrid que la única cosa que sabem és que a Illa li agrada dir Lérida i no pas Lleida (el que pensen les ànimes socialistes, que hi son, no en tenim ni idea: ara toca ordre). I a Junts tot, tot, tot passa pel lideratge messiànic d’en Puigdemont.

Ara ve la segona part, el projecte, les idees, l’estratègia, que hom pensa que haurien d’aflorar quan el lideratge és qüestionat. El debat de les idees és absent i això és el més preocupant de tot plegat. No sabem què pensen a ERC tots els que de manera velada diuen no a Junqueras. L’alternativa sempre es queda, majoritàriament, en noms, i si aquests han estat fins ara a la Direcció és molt difícil qüestionar la feina feta quan l’has feta tu mateixa. Massa vegades, doncs, les organitzacions polítiques es dediquen més a l’estratègia interna i a la pròpia supervivència dels seus membres que no pas a pensar en el país. I quan les idees no afloren i es deixen de banda els projectes només queda la guerra bruta com a estratègia per intentar fer desaparèixer els contrincants.

Ja tenim la tercera part. La del tot s’hi val, la guerra bruta, l’enfangar i veure qui la diu i la té més grossa. Buscar caps de turc, encara que siguin falsos. Mentrestant, la militància es desencisa, desconcerta, desmotiva davant de tanta sobreactuació i misèria intel·lectual. Però tot això, no són característiques de les organitzacions polítiques, sinó que ho podem trobar en molts altres àmbits. Però és bastant més fàcil criticar els partits que no pas una entitat esportiva, cultural o del tercer sector, on podem trobar càrrecs que s’eternitzen sota la frase «és que no hi ha ningú que s’hi vulgui posar». Jo sempre dic: tu marxa i ja veuràs com ve la gent. El repte, doncs, és millorar els mecanismes de funcionament intern: democràcia i transparència. Si no, no trobarem gent ni per anar a enganxar cartells.