Opinió | SUPLENT PER VACANCES

Marabunta de turistes i altres instantànies

Els diaris i la televisió ens ensenyen imatges de ramats de turistes amuntegats als indrets tòpics del país –especialment de la capital. M’imagino un globus de pensament que surt de tots els caps alhora i diu: «No es pot aguantar aquesta marabunta». Com en tot, és una qüestió de dosi o sobredosi. El problema és que cada turista individual es considera part de la dosi correcta i atribueix l’excés a tots els altres. No entrem en el tema gens objectiu de la qualitat: per a l’hoteler és aquell que més gasta, per al veí, el que no es nota, per a la gent de la cultura, el que visita el Museu del Barroc. La majoria de visitants estan convençuts que ells encarnen la qualitat i la resta són uns ogres. Aquesta la meva convicció íntima quan visito Florència amb un full de ruta va dels Botticelli dels Uffizi al Miquel Àngel de l’Accademia, però la meva qualitat, alimentada amb talls de pizza i entrepans de lampredotto, no és la que desitja l’amo del restaurant de luxe que no trepitjaré, ni la de l’hotel de cinc estrelles que no m’allotjarà, ni el botiguer entusiasmat amb els joves anglesos cridaners que li compren chianti per fer botelló.

Coses de l’idioma

La cambrera em pregunta què desitjo. «Un cafè amb llet», responc. Ella es queda immòbil durant cinc segons i llavors pregunta «¿ya?». «Si, és clar, no vull pas que me’l porti a la tarda». Fa que si amb el cap i tona al cap de poc amb la beguda calenta i estimulant que em posa en marxa al matí. Dubta encara una segons més i finalment s’atreveix: «Cuando le he preguntado ‘ya’ queria decir si no deseaba nada mas». Aclarim fàcilment el malentès. Se suposa que entenc i parlo prou bé l’idioma castellà, que és el de la meva escolarització i el de molts dels llibres, revistes i diaris que he llegit al llarg de la vida, però el contacte amb gent de l’Amèrica Llatina m’ha ensenyat que paraules idèntiques tenen usos i significats diferents segons països. Si t’ho agafés bé la cosa és fins i tot divertida. Si la polisèmia condueix a decisions errònies, ja no ho és tant.

Plaer minoritari

Com que s’ha girat una mena de tramuntana, no hi ha gairebé ningú veient la posta de sol des de la platja. Ells s’ho perden. El vent és agradable, el cel és net, transparent, i la ratlla taronja del sol a la superfície del mar té una intensitat de color que no es veu cada dia. No és la tramuntana mítica, la que dura una setmana, se’t fica al cap i et deixa «ben tocat», com a la cançó dels Sopa. Existeixen l’excessiva i la convenient, i la segona és la que invoca el poeta Fages de Climent a la seva Oració al Crist de la Tramuntana: «Braços en creu damunt la pia fusta, / Senyor, empareu la closa i el sembrat, / doneu el verd exacte al nostre prat / i mesureu la tramuntana justa / que eixugui l’herba i no ens espolsi el blat.» Tanmateix, alguns ortodoxos afirmen que si no és excessiva no és tramuntana; a tot estirar, vent del Nord.

Relacions internacionals

No paro de rebre missatges amb origen al Kazakhstan, segons m’avisa el meu telèfon mòbil, que se sap tots els prefixos. No sé si és molt llest, però té molta memòria. On deuen haver aconseguit el meu número, aquests kazakhs que només diuen «hola» en el text del missatge? En canvi, fa molt de temps que no m’escriu cap príncep nigerià en dificultats. Tots deuen haver solucionat els problemes amb les seves herències milionàries. Me n’alegro de tot cor. Que les gaudeixin.

Cadires lligades

La notícia que les cadires verdes al Passeig de Manresa van tard em remet a una primera joventut de recursos escassos, quan hi passàvem hores d’estiu per poc preu. Com que érem colla, ocupàvem les dues files i giràvem les del davant per estar encarats. Ara no podríem, ja que hi posen un sistema de subjecció per evitar que les moguin. Eren una concessió municipal que obligava el concessionari a proveir-les, mantenir-es i guardar-les a l’hivern; la senyora Rosita anava amunt i avall cobrant als usuaris, i d’aquí el nom popular de «cadires de la Rosita». El darrer peatge va ser de cinquanta cèntims, exactament el mateix que fa mig segle, però aquells eren cèntims de pesseta i els més recents, d’euro. Una inflació del setze mil per cent. Ara són propietat municipal, n’hi ha menys per fer lloc a les terrasses sempre expansives, i les lliguen perquè els usuaris no les moguin: més Estat, més negoci i menys llibertat. Signes dels temps?

Vida de gos

Engrescar el gos perquè empaiti una pedra que has llançat a l’aigua, sabent que no la podrà atrapar perquè quan hi arribi s’haurà enfonsat, s’hauria de considerar maltractament animal. El PACMA i la Protectora hi haurien de fer alguna cosa. Si un quisso que atrapa i torna la pilota és un animal feliç, què li passa a l’estat anímic d’un que fracassa repetidament? Mentre els amos riuen de la seva brometa, els cans acumulen frustracions que poden alterar la seva estabilitat emocional. A la llarga, poden deixar de prendre’s seriosament l’informal propietari i els humans en general.